El Web Negre

En aquell temps el mestre Mas estava eufòric. A ell tot li anava bé, i als altres tot els hi anava malament. Us explicaré: El altres van fer un viatge al remot país dels japonesos per tal de suplicar que no ens deixessin sense feina, puig per aquest país, nosaltres els hi fem treballs de gran precisió per a vehicles moderns. El mestre Mas ja els ho advertí: Voleu que us acompanyi? Que la nostra congregació té molta experiència en fer viatges a llocs remots i ens coneixen i sabem què hem de dir i com ho hem de dir i vosaltres sou uns passerells en aquesta matèria (i en totes, es veu que va afegir). I els altres no li van fer cas. I els altres van tornar amb les mans buides, tot s’ha de dir. 
L’altre motiu de satisfacció és que per fi els amontillats han desvelat que votarien a favor dels pressupostos del sabater, tot i haver insinuat que votarien en contra si abans no se solucionava quin finançament ens donava el sabater per tal que el nostre poble pugui anar fent la viu viu i no haver de morir d’inanició. Ara sí que els pot acusar de ser uns mers esclaus al servei de l’amo sabater. Ja s’imagina la campanya electoral que farà amb l’ajuda del general Patton!
I les enquestes! Li són totes favorables! A la junta de la ciutat i a Palau. Tornarem a sucar!!, diuen que diu. I, eufòric, els ho explicava a tots els seus deixebles a l’ombra de l’hort de les oliveres arbequines.
Però ja sabem que entre els seus deixebles més estimats sempre n’hi ha algun que es vol fer el llest i fa de contestatari. I salta aquell que va estudiar a Esade i li etziba: Creieu, mestre, que si vós haguéssiu anat al país dels japonesos, aquests, enlluernats pel vostre lideratge natural, ens haguessin donat més feina? Creieu, mestre, que la gent no es recorda que quan nosaltres remenàvem les cireres vam pactar amb els falangistes populars i no vam treure’n gran cosa? De debò creieu, mestre, en aquestes coses diabòliques anomenades enquestes i que no l’encerten mai?
El mestre Mas se’n va anar, capcot, sense dir res
Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas i els seus deixebles es van plantejar, sota una olivera, que què feien amb la Casa Gran que havien construït al mateix temps que refundaven, no només la congregació d’ells (cosa del tot comprensible) sinó tota la societat, tot el poble, tot el país i tot el món (posats a refundar…) El mestre Mas va tenir una idea. De fet, la idea la va tenir el conserge de la Casa Gran, un tal Angelet Colomí, que havia aterrat a la congregació del mestre Mas després que es va auto foragitar de la congregació dels publicans esquerranosos on havia aconseguit arribar molt amunt (un cas molt curiós que algun dia us explicaré). Com us deia, la idea que van tenir a mitges el mestre Mas i el conserge, consistia en obrir la Casa Gran als immigrants (això és, persones de colors: negre, groguinós i fosquet) donat que no aconseguien omplir la casa amb persones del seu mateix color ni afectes als postulats de la refundació, es van decantar per aquesta solució que ja havien assajat temps enrera quan la van obrir a persones del col·lectiu homosexual i tot i que no es pot dir que l’haguessin omplert (no se sap si és perquè n’hi ha pocs o perquè van passar olímpicament, com quasi tothom que tingui una mica de seny) es que es van decidir a omplir-la amb immigrats al crit de: com més serem, més riurem. Quan explicava als deixebles que l’acte d’obertura de la Casa Gran als nouvinguts va resultar molt lluït,  es va despenjar aquell deixeble torracollons que sempre posa el mestre en un compromís i li va dir: Així, mestre Mas, d’ara en endavant, ens haurem d’abstenir de anomenar al President del nostre país “xarnego”, “ha anat al pueblo a veranear”, “quina gràcia, no pronuncia bé el català” i altres floretes que estem acostumats a dedicar al President pel fet de no haver nascut entre nosaltres?  Talment com els nous habitants de la Casa Gran a qui haurem de considerar germans ? A ells sí i al President no? Va reblar el deixeble torracollons. El mestre Mas no va respondre. Es va aixecar i es va perdre per bosc a veure si caçava algun bolet tardà. Paraula del Pare Geroni.

En aquell temps el mestre Mas n’havia passat una de grossa. El montila amontillat va intentar separar lo pelat de la franja d’ell. No és que li sabés mol de greu separar-se del pelat, el que el va posar fora de sí era que fos el montilla amontillat qui temptés, com el dimoni banyut dels pastorets, a separar-se, el pelat. Si de cas, ja es bastava ell tot sol per engegar el pelat, que no necessitava que ningú l’ajudés i menys encara el seu enemic el montilla amontillat.

Recuperat del disgust, es va imposar de fer alguna cosa per demostrar que tot anava bé i que tenia projectes de futur, projectes que es reduïen a guanyar les properes eleccions per golejada (no consta que en tingués cap altre que aquest, de projecte)

Així que impressionat per la campanya fulgurant que el proper president dels Estats Units  d’Ultramar havia portat a terme i que li havia suposat guanyar per golejada, ell, després de meditar a l’hort de les oliveres arbequines, havia decidit fer una campanya igual que el de ultramar. Perquè trencar-nos el cap si tenim el mètode només copiant-lo? Aquest va ser el resultat de la meditació (d’acord, ja ho sabem, no cal anar a un hort ni cal mediat per arribar a aquesta conclusió, però ho expliquem tal com va anar)

I content i alegre es va presentar davant els que escriuen als papers de notícies i els va dir: Anirem casa per casa i hem inventat una frase que farà història “Si sumem, podem”
Això em sona, no ho heu copiat d’aquell d’ultramar?, va preguntar un barbeta qualsevol. I un altre: com us ho fareu per anar casa per casa, necessitareu molta, molta gent! I el mestre Mas va contestar: comptem amb deu mil habitants de la Casa Gran disposats, abnegats, a visitar totes les llars del nostre territori.

Llavors diuen que tots els assistents van esclatar en rialles. Sobretot un que feia de porter de la Casa Gran.

Paraula del Pare Geroni