El Web Negre

Missatges glaçats

per la Magina dels Ous

Deu ser coses de la vellesa, no me n’he adonat i ja tornem a ser a Nadal. Com passa el temps. Si fa quatre jorns que ens remullaven les cuixes a la platja. Uf, que ràpid que va tot! Bé, exagero, tot potser no transcorre amb tanta rapidesa. A tall d’evidència, la crisi econòmica encara queda lluny de tocar fons malgrat es procuri políticament maquillar-la al màxim. És tan perceptible que n’hi ha una de grossa que, fins i tot,  l’Espanya govern escampa en tanques publicitàries una campanya de suport als emigrants que s’han plantejat seriosament retornar al seu país d’origen.
Clar queda doncs que, per aquestes contrades, no lliguem els gossos amb  llonganisses.  Les butxaques de la majoria se’n ressenten i es fa especialment dificultós tirar la casa per la finestra. Ei, estiguem tranquils,  que ni en èpoques de bonança financera cal passejar per la vorera amb casc per evitar que ens caigui un sofà al damunt!
Ara, el que sí que ens plantofejaran a sobre són els missatges oficials nadalencs. Que hi farem, així ho marca la tradició. Deixant de banda que sempre en aquelles hores podem tenir tancada la televisió,  el Borbó rei farà l’aparició i dies després el Montilla president, també. Pel que fa al primer discurs, procuraré preguntar al Tardà diputat que en faci valoració. Pel que fa a la segona xerrameca,  m’estalviaré de preguntar res al Iribarne Fraga no sigui que em pengi el Catalunya Generalitat president honorable. De fet ell solet s’ha ficat la soga al coll amb les seves frustrades exigències al Zapatero Rodríguez José Luis. D’ençà que tornà a sortir escollit en les eleccions del 9 de març el de les sabates, encara va sent hora que tinguem entre altres coses el traspàs de rodalies, la gestió de l’aeroport del Prat,  les agències tributàries, les inversions de l’estatut, el nou sistema de finançament…  Això sí,  en canvi gràcies al del  Canonges casa, amb el millor dels casos al 2010 tindrem un vol directe Barcelona Tokio setmanal.  Ho tindré present de cara als caps de setmana que no tingui on anar.

Barres i estrelles

per la Magina dels Ous

Qui tingui la santa paciència de fer seguiment del que tracten les incontinències literàries de la Magina, de seguida sap que servidora pas és cul de bar, Déu me’n guard! perquè això de les barres i les estrelles en restauració no lliguen gaire amb el tarannà d’una dama. Com també succeeix amb allò que vingui de l’altre costat de l’atlàntic i faci tuf de música de banda militar o pel·lícula patriòtica. Res, de barres per aquests paratges, a les fleques n’omplen cistells. I, pel que fa a les estrelles, se’ns encasten a la política desacreditant-la en ocasions per les pífies que generen.
Una cosa, ara que m’he ficat les ulleres d’analitzadora, em xoca observar el ventall d’actituds que les senyeres desperten. Recordo que, amb l’arribada de la democràcia, la classe política convidava a penjar al balcó banderes. La veritat, feia patxoca veure’n. Quins temps aquells! com a mínim, segur que la indústria tèxtil catalana tenia sortida i a la vegada més d’un botiguer feia calaix a base de retallar-ne pams per la clientela. Avui, però, la feina és trobar algun polític que continuï convidant a penjar-les. Més aviat quan menys se’n parli millor, no fos cas que enceti polèmiques.
Explicar una relació de fets vinculats amb banderoles dóna per molt. Hi ha qui li provoca urticària si troba que manca en edificis oficials la “roja y gualda”. Inclús bramen al cel ja que ho troben anticonstitucional! (Per cert, qualsevol dia la tornarem a sentir aquesta parauleta amb la sentència sobre l’estatut però, llavors, qui xisclarem i ens estirarem els cabells serem altres) Mentrestant, al Saló de Cent del Barcelona ajuntament, ha calgut endegar una campanya popular de restitució dels damassos. Justifiquen que els van treure per netejar-los però encara no els han tornat a col·locar. Clar que, a la inversa, cosa semblant va passar al Solsona ajuntament alguns anys abans. L’alcalde, amb diplomàcia, explicava que havia dut l’estanquera a fer bugada.

Bufó convidat

per la Magina dels Ous

Ni agafat amb pinces, això d’ERO (expedient de regulació d’ocupació) rima massa amb la unitat monetària  “EURO”. I sinó, només cal preguntar-ho a les persones que a hores d’ara en pateixen algun en pròpia pell.
Anar al carrer perquè l’empresa redueix plantilla no és notícia que convidi a l’optimisme. Darrera de cada comiat hi ha gent amb dificultats, patiments, i és per aquesta raó que, malgrat sigui minúscula la contribució que redactors i ninotaires de la negra web oferim,  ens solidaritzem amb tots i totes! Posats a esgarrapar, com fan els empresaris, quina cosa millor hi ha per part nostra que  regalar un renovat somriure, veritat?
Doncs bé, a Washington hi ha una de trobada de mandataris. D’aquest tipus d’aplecs de costellada en diuen G-20 (Grup dels 20 pels menys àvids a lectura de pàgines d’economia). Què fan? Un fòrum de cooperació i consulta sobre temes relacionats amb el sistema financer internacional.  Ah, que interessant, no? I qui hi va? Uf! una llista d’estats, més el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional,  el Banc Mundial i el titular del govern espanyol Zapatero Rodríguez José Luis que no ha parat de marejar la perdiu fins a obtenir un passi del col·lega gal Sarkozy, Nicolás.
A la Villa y Corte de Madrid, de l’anada hispana al G-20 la premsa la boca en té plena. Es veu que la intervenció de l’inquilí de la Moncloa serà tan clarivident que ja l’esperen, asseguts.  Farà una aportació summament crucial fins al punt que a Barcelona ha aconseguit que sectors de la població surtin al carrer igual que per a l’Eurocopa de futbol a  tallar grans vies de circulació i places com la de Cerdà.  Davant de la gesta, obrers de la Nissan, Seat, Delphi, T-systems… es qüestionen, i amb fonament, què ha d’anar a explicar a Amèrica quan aquí ja té prou feina? O és que ara resultarà que aquesta pila d’eros laborals no l’afecten perquè no són competència propera? Ja ho diu la dita: ningú veu el seu propi gep.

Castanyes torrades

per la Magina dels Ous

N’hi ha moltes altres més, però hi ha una figura popular que considero que és oblidada, marginada, arraconada i tinguda injustament al marge en aquest país nostrat. I, alerta! quan dic popular, que ningú pensi que em refereixo a les Sánchez Camacho o Nebrada del popular partit. No! Parlo, amb especial consideració de la castanyera i del seu digníssim ofici de cantonades.
Amigues, amics; tenim les persones d’aquesta humorística terra un deute històric amb la senyora castanyera! Per cert, qui no ha crescut de petit amb la seva ombra a prop? Arribats a la tardor, pels voltants de Tots Sants, en places o vies públiques qui no s’ha arribat alguna vegada a comprar castanyes? Instal·lades allí damunt de les voreres amb la barraqueta, el braser que crema, suportant  inclemències adverses de qualsevol mena; que si el fred empeny, que si fa calor,  que la pluja cau, neva, bufa vent… per tot plegat, arribar al final de la jornada per guanyar-se les castanyes. Eh, que és meritós?
I a més, ens hem fixat com duen els dits ennegrits?  ummh, quina olor més peculiar que les envolta! I els moniatos? I els sacs de llenya? I les paperines per embolicar castanyes de l’ABC? Quantes coses en podríem dir?
Doncs prou, s’ha acabat! proposo ara mateix a l’anarquista cúpula gestora de cal el web negre iniciar una campanya de recollida de signatures per reivindicar la dona castanyera amb totes les lletres. Ja està bé, què romanços! potser  comença a ser hora de que ens mobilitzem per retre-li un homenatge als quatre vents ara, que malgrat el halloween, encara hi som a temps.  A veure si fem arribar a Palau de la Generalitat una llista ben llarga d’adhesions que la faci mereixedora com a mínim de la Creu de Sant Jordi!
Clar que, tal i com està el patí, encara serien acusades des de la premsa hispana que les castanyeres utilitzen paradetes tunnejades amb estris com ara:  tauletes, televisorets, ràdios, mòbils, bolígrafs… que resulten del tot innecessaris per vendre moniatos.  Sort que la mà amiga del President del  Catalunya Parlament indicarà com treure les castanyes del foc.

Boques

per la Magina dels Ous

Queda palesa una vegada més que la sinceritat dels polítics es fa evident davant dels micròfons. I a sobre, afegiré també que comprovat està que, per conèixer-los amb profunditat, cal que els tinguem envoltats les 24 hores del dia d’aparells que converteixin les sonores ones en senyals elèctrics, el quals amplifiquin les paraules, fins a arribar-nos a trepanar el crani. Ara, no cal que es gastin importants fortunes les formacions polítiques en equips d’alta megafonia. Senzillament, sols caldrà que el micro estigui engegat amb un ditet fluixet de volum i deixar que la veu s’apropi al poble…
Admeto que, quan més va, menys me’ls escolto a tots plegats, però l’altre dia, el dissabte, tota jo vaig ser orelles dretes en sentir el pregon missatge del cap de files del popular partit. Oh, encara avui no m’ho puc acabar d’empassar! Servidora, que tota la meva vida hagués jurat que per res del món coincidiria amb les tesis de base del líder del conservador partit ibèric, deixo escrit avui aquí que, per una ocasió, comparteixo de ple el seu comentari. 
En efecte, això de la desfilada militar és un conyàs dels grossos, Mariano! És més, en aquest racó de la península on res a celebrar teníem fins ara, per la teva immensa gracieta, ja no ho podrem tornar a dir. En endavant haurem de començar a festejar les oportunes declaracions patriòtiques en les quals, amb franquesa, manifestes amb orgull el ser espanyol?
Prou que vaig esclafir a riure l’any passat amb el posat caspós que propicià el cap de files pepero davant la càmera però enguany amb l’afer del micròfon la superació ha anat en augment forçant-nos a tots, amics, coneguts i saludats, a esclafir a plors. Els uns per vergonya aliena, els altres, per la ficada incommensurable de potes. 
Cert és que tal dia farà un any però vistes les declaracions de fa dotze mesos, les actuals i les que vindran d’aquí uns altres dotze, l’espectacle està assegurat.

Vestuari

per la Magina dels Ous

Per a cada feina existeix una vestimenta de treball que ajuda a desenvolupar els oficis amb correcció. Potser perquè durant tota la meva vida porto tones posades de roba bruta a la rentadora, tinc ara per deformació observar amb lupa els uniformes de la gent. Analitzant-ho al detall, diré que, darrera bona part de les persones que llueixen peces d’abillar, acostuma a haver-hi algú que, abans o després, omple maquinades, estén, planxa i guarda a l’armari la indumentària perquè pugui ser utilitzada quan s’hagi de menester. Bona! i que ampla que m’he quedat amb la deducció, eh?
Deixant a part el mèrit que em processen totes les ànimes endreçadores del planeta, en el cas de la dels polítics, l’apreciació trontolla de valent. Que hi ha algú en l’anonimat fent-los aquesta mena de funcions és més que evident. Ara, compensa? D’entrada diré que sí. I és que, ni que em paguessin per veure-ho, poc me’ls vull imaginar a tots i a totes les polítiques portant damunt roba tacada, arrugada d’un parell de dies, mentre dura el debat de política general ja que, absorbits per la tasca, no han tingut temps de recanviar una nova muda. Coses de la feina, les obligacions del càrrec poc temps els deixen i cal que altri estigui per la labor de la imatge.
Clar que la cabòria d’avui m’enfila cap a un altre esbarzer. El que em capfica és comprovar com arriba a resultar de fonedís l’esforç que dediquen molts d’aquests esperits que els renten o planxen el vestuari als polítics. Alerta, no em queixo pas aquí que no ho facin bé! El que em xoca és comprovar que poc agradables em resulten, com a dona que va a votar, les freqüents esteses i   planxades que practiquen els politicaires quan prenen decisions. A la roba pas se’ls detecten taques o arrugues quan estenen càrrecs a la família, quan diuen primer blanc i després planxant comentaris es passen al negre o també, quan només per interessos, treuen de l’armari la muda que els convé. De veritat pensen portar el mateix vestuari per fer front comú al finançament?

Pedra primera

per la Magina dels Ous

Corren temps de vaques flaques, poc ragen les mamelles i davant del panorama és aconsellable reduir despesa pública si més no, en aparença. Així doncs, portem una temporadeta on de baixa van els actes en els quals els governants escenifiquen les posades de primeres pedres en hospitals, escoles o, per dir una altra causa noble, camps de bitlles. Sempre m’han sobtat aquesta mena de cerimonials on, amb tota pompa, les autoritats gesticulen les millores que ens aportaran els futurs equipaments.

Per si a algú se li ha oblidat el com es duien a terme aquest tipus de sainets, resumiré que se solien organitzar en descampats o solars pelats en els quals, en una hora pactada, homes i dones vestits amb elegància es reunien per col·locar una pedra com aquell qui planta un arbre i au! desitjar que creixi un edifici, un canal o, per anomenar un altre lloable encanteri, una depuradora de purins.

Bé, de bones obres, prou que costa que se’n facin en aquest país. Ei, tampoc vull dir que se n’haguessin fet sempre abans cada dos per tres. El que subsegueix en l’actualitat, si més no en comparació, és que escassegen dues coses cabdals. La primera és que se’n duguin a terme i la segona és que es muntin carpes per instal·lar-hi pedrots.

Potser serà que ja fa anys que dura la broma però ara que el Velocitat Gran Tren  –dit TGV al món modern i rebatejat com a AVE més avall de Fraga–  ens perfora les capitals de província de Barcelona i Girona, he trobat a faltar que els presidents, ministres, consellers i alcaldes de torn s’amunteguessin per sortir a la hipotètica foto al costat de la màquina de fer forats.

Clar que, ara ho lligo! ha estat cosa de la crisi dels trons que ha fet prevaler la prudència per evitar la utilització de retalls de moqueta, altaveus, micròfon, rètols i un sortit de canapès amb cava inclòs.   Això sí que se’n diu imatge de contenció. Ara, només falta que no s’ensorrin els túnels i la família sagrada de polítics que, malgrat que s’hagin estalviat la foto, si s’esquerdés algun tram una pila de voluntaris els apedregarien.

per La Magina dels ous

Cert és que del divendres dia 8 d’agost, al dissabte 9, només hi ha un dia de diferència i para de comptar. És allò que es coneix com la roda o la cadena del calendari on els dies segueixen les nits i som-hi; anar-hi anant! Clar que, parlant de rodes i cadenes, entre el total de 48 hores passades en què m’he entestat a dedicar a l’articlet de la setmana, he observat en la humanitat –imagino com tu, oi?- encadenaments i trepitjades de tota índole.
D’entrada, a la Xina, han jugat amb supersticions i simbolismes. Resulta que una bona xifra que els dóna sort i que els va com anell al dit és el número 8. Serà cosa de grafismes però entre tantes rodones de la data i l’hora escollida per inaugurar els Olímpics Jocs (dia 8, mes 8, any 08, hores 8, minuts 8…)  el subconscient només m’hi acaba de trobar sinuoses cadenes. A més, si hi afegim les anelles de la bandera olímpica,  encara n’hi veig més. Serà qüestió que per una temporada aparqui la meva afició a fer ganxet en punt de cadeneta. No em prova, francament.
Pel que fa a estètiques arquitectòniques, l’estadi olímpic de Beijing vist des de fora recorda un niu d’ocells. Bé, deixant de banda dissenys, hi ha qui hi veu com a simbolisme el despertar, l’alçada al vol que escenifica la Xina com a superpotència. Ja ens ho trobarem.
Ara, el que sí que ens trobem de forma directa a Catalunya és que l’endemà; el dia 9, mes 8, any 08… es va incomplir el termini que establia un nou model de finançament pel país d’acord amb el que es recollia en la disposició final primera sobre l’entrada en vigor del nou estatutet, que té dos anyets i poca cosa més. Per tot plegat, començo a pensar que el 9 no ens és un número de massa bona sort i que, com a simbolisme, tenim econòmicament el país dins d’una gàbia d’estat que no ens deixa aixecar el vol. Ja cal que m’esmeri a fer en el ganxet punt de creu i també de ratlla. A veure si hi encomano alguna cosa.

Nota: A Geòrgia, el dissabte dia 9, rodades de tancs es marcaren en el territori.

Olímpics Jocs

per La Magina dels Ous

Quan no és futbol, és bàsquet, automobilisme, ciclisme… però ara, per si algú dorm a la palla i se n’havia oblidat, toca olimpíades a la Xina. Ànims a tothom, només serà cosa d’uns quinze dies que, amb una mica de sort, ja haurà passat el temporal i tal dia farà un any. Una vegada més -ho dic per si a algú li ve de nou- es repetirà la pantomima de la cerimònia inaugural on asseguts a les grades hi haurà la plana major de caps d’estats del planeta, monarquies parlamentàries, totalitàries, dictadures, dentadures i moltes rialles postisses que aplaudiran la desfilada d’atletes i banderes. Tot està preparat, l’espectacle està a punt de començar i el país organitzador de torn mirarà de lluir al màxim els seus potencials organitzatius i esportius. Quin preu té això? Buf! Una burrada. Quin cost? Res, pela en deu!
Si algú desitjava com jo mateixa que els països capdavanters defensors de drets boicotegessin la Xina per les accions humanitàries que es duen a terme al Tibet o per les reiterades llibertats d’expressió, socials o laborals que es viuen en tot el país asiàtic, sento comunicar que uns quants interessos econòmics obscurs han fet emmudir veus d’estadistes que mesos endarrere s’omplien la boca de propòsits solidaris amb els xinesos més necessitats i que ara callen, passen de puntetes sobre el tema i miren cap un altre costat. Ei, que la pela és la pela i la dignitat està al COI de ves a saber quina consciència mandatària.
Amnèsia total, ara toca maquillar el tema i parlar de l’esperit olímpic que Coubertain de Baró Monsieur pregonava ja fa uns quants anys amb la voluntat d’apropar els pobles de la terra a través de l’esport. Sí senyor, l’important és això; participar! que la resta, poc compta. Ja ho sentirem a dir, tot serà una bassa d’oli. A més, ja espero amb ànsia al diari el/s article/s que publicarà/n el President Molt Honorable cada vegada que la delegació espanyola arribi a alguna final explicant el per què vol que guanyi/n. Això és un President!

per LA MAGINA DELS OUS

Això de pregonar ho fan tot l’any però, en període estiuenc, també els bé molt de gust als polítics. No es pot perdre pistonada i, si està al seu abast, aprofitaran l’ocasió per amorrar-se al micròfon per dirigir unes paraules a la concurrència. Què hi farem però si al vostre poble el qui fa el pregó de la Festa Major d’enguany o en un futur proper és un que viu d’aquest ofici de les urnes, desenganyeu-vos, aquests no ho acaben fent mai per casualitat. Analitzant la casuística, convindria tenir present que el pregoner polític o vol fer punts per pujar com l’escuma o bé el consistori de torn somia treure’n algun profit a canvi.
Si des de l’ajuntament us diuen que el pregoner de festes guarda uns vincles estrets amb el vostre municipi com ara; que un dia que la seva mare estant avançadeta de mesos, en trobar-se de pas pel poble, el llavors nadó – ara polític- va, i li neix. Arrugueu el nas.
Ei, clar que pot arribar a passar situació similar, jo mateixa com a dona, he donat llum i un recargolament d’aquest tipus sé que et pot venir quan estàs madureta només que, en supòsits semblants, convindria fer una altra reflexió diferent: És que no hi havia ningú més per fer el pregó?
Au, si us toca viure de ben a prop un discurset de festa dit per algun personatge d’aquest gremi, amb prou feines trobareu lleugeres variacions entre una sessió posem al catalunya parlament que des del balcó de la consistorial casa. A més, l’alcalde també hi deurà afegir comentaris en veu alta i possiblement el regidor de festes dirà algun altre mot amb la qual cosa us empatxareu de xerraires fins a les orelles.
Ja que els polítics van sempre angoixats a causa dels actes, haurien de procurar renunciar de fer pregons de festa. Seria un detall que d’ara en endavant es desmarquessin d’aquesta mena d’intervencions per deixar pas altres persones mediàtiques la presència de les quals engrescaria més a la comunitat. En cas contrari, tapeu-vos bé les orelles! Ho dic perquè després del pregó igual una traca us desperta.

Aparicions d’estiu

per La Magina dels ous

Que ningú després digui que no ha estat convenientment avisat però faig saber a les persones que tinguin accés a la present crema que, durant els propers dies, viurem un dels fenòmens estiuencs més habituals. Parlo de les aparicions públiques dels polítics en els actes festius que hi ha escampats pel llarg i ample del territori nacional. I va, i és aquí quan llavors una es diu en veu alta: Que no havíem quedat que ara aquesta gent feia vacances?
Amb aspecte saludable i equipats amb roba fresquívola per l’ocasió, els homes i les dones que s’aixopluguen sota el paraigües de la política sacrificaran, si és convenient, hores de les vacances per assistir allà on hi hagi indicis de bona convivència cívica. Fixeu-vos-hi, si per un atzar us trobeu que al vostre barri, poble o municipi d’estiueig organitzen la festa major, un festival musical o per un altre dir una menja comunitària faig saber que teniu moltíssimes possibilitats que de sobte, alguna personalitat de la política acabi remenant-s’hi pel mig. En el supòsit que això succeeixi de debò, si us plau, no us hi capfiqueu perquè, insisteixo, és un dels misteris més difosos de l’estiu. Mireu, per si un d’aquells casos – Déu no ho vulgui- us acabeu trobant envoltats per aitals figures, uns donaré una sèrie de petites recomanacions o consells casolans per sobreviure-hi amb total dignitat. Esteu apunt?
Doncs bé, si percebeu que en cosa d’instants s’altera la pau espiritual del vostre entorn; surten municipals de sota les pedres, reporters amb càmeres de televisió o politiquets locals amb sabates enllustrades, vol dir que algun líder honorable acompanyen. Ei, si per atzar el del centre del grup se us acaba creuant en el camí, observareu que us aproparà la mà o inclús que us petonejarà a la cara. Sapigueu que sí això succeeix heu estat els escollits però no us feu il·lusions d’haver experimentat l’inici d’una llarga amistat. En realitat no és impossible però teniu pocs números. En tot cas, sempre us quedarà París o si no és en aquesta població el lloc de la topada, potser serà a Claravalls, Altet o aneu a saber, a la Figuerosa. Clar que, si heu resultat fotogènics, haureu aparegut a les notícies de la televisió i, si us graveu, sempre li podreu dir al DVD; play it again, Sam!

ESCOLES D’ESTIU

per LA MAGINA DELS OUS

Dir que les persones que es dediquen a la política no tenen estudis és mentida. Són gent capacitada, amb coneixements i formació per ocupar càrrecs d’alta responsabilitat. A més, de forma periòdica retornen a classe per estar més preparats i millorar en el rendiment professional. Què més es pot demanar?

Ara, sempre m’ha sobtat però que ells retornin al col·legi quan a les cases més el necessitaríem, ja que, abans les famílies no puguem partir per uns dies a algun racó de món –si és que arrepleguem diners per fer-ho–, a les llars, cal fer filigranes per tenir la mainada ocupada. Per cert, ja que la gent del politiqueig envaeixen les escoles, doncs si són tan aplicats, què els costaria compartir aules amb la mainada uns dies a l’estiu?

Segur que els aniria bé a tots plegats, ja me’ls veig fent fileres a primera hora, pujant les escales en ordre, botonant bates, aixecant mans per demanar permís per anar al lavabo. Oh, i quines converses més profitoses que mantindrien tot menjant entaulats! Entre pessigades de macarrons, escalopa amb patates, fruita del temps i aigua ben fresca establirien llaços d’unitat i ponts de diàleg. Aneu a saber els inicis de llargues amistats que se´n derivarien.

Clar que entre les coses que trobo a faltar en aquestes escoles polítiques són les notes d’avaluació. D’aquí que, servidora, tingui veritables dubtes que sovint aprenguin les lliçons dels mestres. Estic convençuda que uns exàmens al final de les matèries serien d’utilitat per saber si han estat òptims els nivells de comprensió. No vull ser pessimista però ensumo que al setembre més d’un hauria d’anar a recuperació i fins i tot repetir curs!

Ah, pel que fa a la implantació de la tercera hora de castellà he de suposar que aquí cada centre fa de més o de menys segons ideologies de pensament –sí, he dit pensament. Ja ho sé, alguns pensen poc però el suficient per fer la guitza a la immersió lingüística–. Mentre que la feina serà que els del popular partit una hora la facin en català; pel que fa a la resta: catalunya socialista partit, verds catalunya iniciativa, unió i convergència, catalunya republicana esquerra… la cosa anirà variant la intensitat fins potser arribar a fer-ho només en català. Per cert, a l’hora del pati en quina llengua deuen jugar?

PÀGINES D’ESTIU

per LA MAGINA DELS OUS

Hem entrat de ple al mes de juliol i, els que es guanyen la mesada en aquesta professió de la política comencen a olorar també unes merescudes vacances. Pobra gent, només faltaria! són humans com la resta de persones i, tots plegats, ens mereixem un veritable repòs, un desconnectar, una recàrrega de bateries que ja durant el nou curs tornarem a buidar.  Sí, prou que ho sé, els polítics en fan tot l’any, de vacances; però, si de mi depèn, que no sigui dit que els prohibeixo fer-ne unes quantes setmanes més, total? Ui, quina una que n’he dit ara. Ja m’he tornat a passar de la ratlla!

Ah, de les coses que més em sorprenen però d’aquests dies, que servidora també tancarà la paradeta, és que sense proposar-m’ho, continuaré topant amb la classe política.  Fem la prova, més tard o més d’hora els líders de les formacions parlamentàries concediran entrevistes des dels seus refugis d’estiu. Vestits amb roba informal, asseguts en cadires de jardí, ompliran pàgines als diaris així com minuts a les ràdios i  les televisions. Amb posat serè, distès, explicaran des del seu observatori com veuen l’actualitat del moment i com pensen afrontar la propera temporada que ens espetegarà a partir del setembre.

Sovint, aquestes xerrades, allunyades dels despatxos de treball, ens apropen un perfil més humanitzat dels polítics on descobrim que van en bicicleta, neden, prenen el sol, caminen a peu, cuinen arrossets, s’ajeuen a fer la becaineta o, entre d’altres coses lloables, dediquen hores a la família.  Ei,  igualet, igualet, com hauríem de fer a totes les cases, no?

Ara, en les entrevistes estiuenques, si veritablement hi ha un element aglutinador comú, aquest acostuma a ser la lectura. Sigui perquè és una pregunta o una resposta premeditada, és habitual fer-hi alguna referència. És a dir, en tot manual de vacances dels polítics sempre hi ha d’haver un raconet per llegir ja que, per motius de feina, se’ls han acumulat els llibres durant l’any. Per cert, qui gosa dir que no són gent culta?