El Web Negre

El Web Negre ha fet el seu primer any! I ho hem celebrat! I com! “Visca la bèstia!” era el crit que més es va sentir durant la gran festa d’aniversari de l’ovella, l’anyell, el be… el que vulgueu, negre com la tija però gens fosc, anyell gustós ple de plaers sensorials i d’encanteris, cul inquiet com pocs, al qual, aprofitant l’avinentesa, rentarem la cara ben aviat, millor dit, pentinarem la llanuda faç de bonifaci, per mantenir l’esperit punyent, satíric i humorístic que l’ha fet gran. Tornarem al format web, àgil i espectacular, amb els vostres ninotaires preferits i noves incorporacions que aviat seran ximplets ben estimats per tots vosaltres. I tot perquè ens mireu amb més delit i atenció, i ens sovintegeu més.  

A la foto, el be negre amb uns quants dels col·laboradors i membres de l’equip titular de EWN, posant en un apart distès d’una nit plena de marxa i disbauxa, tots ja amb cara de tita bullida i mare de Déu que no em reconeguin… No tenim paraules ni dibuixets per descriure la festa, però que consti que si no vau venir és cosa vostra, perquè us vam convidar oportunament, que un dia és un dia i qui dia passa anys empeny.

Boadella prepara “Ubú reina”

NÉSTOR

JIGG.– Mira-te’l si la sap llarga, el punyetero… Molts es van desenganyar inicialment, però els analistes d’El Web Negre sabien que en tot això hi havia ‘gato encerrado’ i una gata maula de l’alçada d’un campanar. En Boadella, director artístic dels nous Teatros del Canal d’Isabel II de Madrid, està exultant, extasiat, encantat amb la seva nova producció artística. No podia ser d’una altra manera! Si amb la seva troupe sempre ha mantingut un esperit crític amb tots els governs amb els que li ha tocat viure, i ha ridiculitzat en les seves obres a polítics de tots els signes i colors, des de Franco fins a Pujol, passant per Felipe González i Pasqual Maragall, ara l’Albert té l’Esperanza en el seu messiànic punt de mira. I lliguem caps, car totes les seves últimes declaracions i actituds es tornen clares com l’aigua. Si ha accedit al que ha accedit, després de la seva negativa fa quatre anys, és perquè ha vist clar que tenia el motiu per repetir l’èxit del seu Operació Ubú, aquella versió casolana del Ubú rei de Jarry. Ara sabem les seves malèvoles intencions quan va acceptar el pessebre madrileny: no es tracta d’abandonar la creació i la crítica més punyent al poder establert, com ho fan tants altres joglars rodamóns venuts al capital, sinó per la pudor que hi fa a la capital del regne, convertida en el centre i la dreta d’un cercle viciós o de vici, on el joc brut dels polítics madrilenys en defensa d’interessos i ambicions particulars es fa amb pràctiques habituals de la delinqüència organitzada, li dóna l’oportunitat antològica de revisitar aquella crítica corrosiva contra l’autoritat a través de l’arribada al poder del grotesc Pare Ubú, que al costat de la seva dona encarna la corrupció i el despotisme, gairebé un paradigma dels dictadors del segle XX… i del XXI. Llest el paio, oi! L’obra ja té nom, Ubú, reina, i prota: la mateixa Espe, que, aguerrida com poques en muntatges de tota mena i condició, no és de les que es deixen trepitjar escenes ni avençar impunement. S’haurà de veure.

per JIGG

Desapareixen 130.000 pits inflables

elDebat.cat
El pillatge deixa, de vegades, episodis curiosos per la història. La revista masculina australiana Ralph ha alertat aquest dimarts de la desaparició de 130.000 pits inflables, valorats en un dòlar cada un, mentre eren transportats entre la Xina i Austràlia. La revista havia acumulat una xifra tan quantiosa de pits perquè tenia previst regalar-los amb l’exemplar de l’edició de desembre. El contenidor amb aquestes joguines eròtiques va sortir de Pequín fa dues setmanes i va aparèixer ahir buit, quan va arribar al port de Sídney el vaixell en el qual era transportat.

QUEL

Reflexions

Hortalà posa en pilotes

Davant la caiguda dels mercats, Joan Hortalà, actual president de la Borsa de Barcelona, posarà despullat, conill, amb tots els seus atributs al vent joliu d’octubre, per la portada a tot color de la prestigiosa revista Fortunes catalanes i altres mi(ni)sèries, per denunciar la seva situació, ell que sembla va a comissió. Va pensar en una vaga de fam, però això ja són figues d’un altre paner i, poca-conya, amb les coses de menjar no s’hi juga. Hortalà fa temps que explica a qui vol escoltar-lo allò de que els inversors han de desconfiar de qui ofereixi altes rendibilitats sense a penes risc. Ara ell assumeix el risc que els índex, veient el que ell exposarà als ulls dels inversors, baixin una vegada més en picat.

Glops breus

Gmail evita que enviïs mails pet

Els nois de Gmail continuen fent de les seves. Ara han implantat una opció per a tots aquells que són propensos a utilitzar l’ordinador quan tornen de farra, una mica o molt beguts, sobretot per aquells que en aquestes condicions envien correus. L’opció s’activa des del tauler de configuració i s’especifica durant quines hores del cap de setmana volem que Gmail eviti que enviem mails si estem beguts. Un cop activat, si n’intentes enviar cap durant aquestes hores, et demanarà una confirmació, ben senzilla de respondre si no vas pet, però que si hi vas et serà ben complicada: un parell d’operacions matemàtiques poden treure’ns les ganes d’enviar un correu, sobretot si només disposem d’un cert temps per a resoldre-les.

Els morts paguen a Can Culé

Segons informa Mundo Deportivo, el FC Barcelona pot tenir força avançat un cementiri en el qual es podrien enterrar els socis que ho sol·licitin a canvi de 1500 euros per 25 anys. A imatge i semblança d’allò que ja funciona en grans clubs, com l’Hamburg, o el Boca i que ja tenen previst l’Athlètic Club, l’Atlètico de Madrid o el mateix Espanyol. El Barça asseguraria la inviolabilitat de les urnes funeràries amb un sistema exclusiu d’obertura d’aquestes. Les primeres estimacions ja se situen en unes 50.000 peticions. La iniciativa, a banda de buscar ingressos atípics, pretén donar resposta a les sol·licituds de molts socis que demanaven ser enterrats al Camp Nou.

Un biquini amb boles avisa dels canvis en la radiació solar

Agències  A Anglaterra s’ha posat a la venda per 73 euros un biquini que alerta sobre les variacions dels raigs ultraviolats de la radiació solar tot canviant de color. El biquini, d’un disseny estàndard, porta incorporades unes petites boles que van canviant de color segons la intensitat dels raigs. Comença amb el blanc i pot arribar al color morat. El sistema és efectiu fins i tot en un dia ennuvolat. El biquini s’acompanya d’una taula d’equivalències on s’indica el tipus de factor protector que es necessita segons cada color.

SOLER

Un equip de biòlegs reintrodueix La Caixa en hàbitats on ja havia desaparegut

Una filmació confirma l’èxit de l’operació

Els científics estan d’enhorabona. Després de la difícil reimplantació de diversos exemplars de La Caixa (Avaritia sempreguania) en diversos hàbitats que ja ha havien estat abandonats, una càmara fixa, que només grava quan detecta moviment, ha aconseguit filmar un jove exemplar d’aquesta espècie en perill d’extinció en el moment que torna al seu niu. Ara ja es pot confirmar que la seva reinserció en el nostre teixit social serà ben reeixida. I nosaltres que ens n’alegrem.

ROGER FILLOL 

Salvem la Caixa!

per JIGG

Sí, sí, ja ho sabem: s’han creat unes estructures d’incentius perverses sobre les que haurem de reflexionar… el sistema financer s’ha convertit en un còctel explosiu… la situació actual té més a veure amb la confiança que amb els tipus d’interès… un gran nombre de decisions individuals han conduit a situacions desastroses… Tot això està molt bé, però catalans, reaccioneu! El terrible xiscle del dimoni de Tasmania no és res amb el pet que farà aquest diplodocus en temps de crisi: coi, que perdem la Caixa per la crisi financera! Se’ns en va un referent de la vida econòmica, empresarial, social, cultural, caritativa… en fi, cony!, de la vida a seques del nostre país!
L’IBEX està que trina i en caiguda lliure, els ratings de les agències sobre el sector bancari són paper mullat, tenim la confiança debilitada… Però nosaltres hem de donar una injecció de liquiditat a la nostra estrella omnipresent i omnipotent. Hem de nomenar un cap del programa de rescat i, hi tinguem diners o no, hi hem de fer front. Que, pobra, no pagui els plats trencats, la nostra Caixa de capçalera.

Més crisi

XAVI

SOLER

Gais i divorciats, go home!

Per molt diplomàtic que siguis, si ets gai o divorciat, al Vaticà no t’hi volen d’ambaixador. El Vaticà no dóna el vistiplau als ambaixadors que no encaixin amb el perfil moral que defensa el Sant Pare, com els divorciats o els gais. Ratzinger continua exercint un fort control sobre l’ortodòxia catòlica. Si durant vint-i-cinc anys va ser el responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, com a Papa també aposta pel vessant més conservador de l’Església.
Víctimes de la defensa a ultrança de la moral catòlica han estat els ambaixadors proposats per França o l’Argentina. El país gal va haver de proposar fins a tres candidats per aconseguir l’acceptació papal. El primer intent va ser l’escriptor Denis Tillinac, vetat per haver-se divorciat dues vegades i com a alternativa van proposar Jean-Loup Kuhn-Delforge, homosexual declarat. Finalment, Benet XVI va acceptar Stanislas Lefebvre de Laboulaye, ambaixador a Moscou des del 2006, com a representant ideal dels francesos al Vaticà. En l’àmbit personal, Lefebvre està casat i té quatre fills. Pel que fa a l’Argentina, Cristina Fernández va haver de retirar Alberto Iribarne, exministre de Justícia de Kirchner, per estar divorciat i casat per segon cop. L’alternativa proposada, l’exdirigent peronista Juan Pablo Cafiero, només va tardar sis dies en ser acceptada.

El seguidors pericos, líders al catre

elDebat.cat    Molts ja s’ho pensaven. Altres ho patien. A manca d’alegries al camp (parlem de tendències generals, no de fets puntuals), rauxa al llit. Els seguidors del RCD Espanyol són els més fogosos a nivell sexual de tota la 1a Divisió de futbol estatal, segons una enquesta publicada pel diari 20 Minutos que afirma que la “trempera perica” és una realitat fora del camp. I és que pels pericos han donat un Índex de Pulsió Sexual (IPS) del 49′69 sobre 100. El segueixen els aficionats al Recreativo de Huelva, l’Almeria i l’Atlético de Madrid que han donat 49′68, 49′50 i 49′43, respectivament.  Els seguidors del FC Barcelona i els merengues del Reial Madrid perden pistonada respecte als resultats del mateix estudi dut a terme l’any passat i a penes arriben a un IPS de 30 sobre 100.

N. de R. – Aquesta mena d’estudis es basa en enquestes, de manera que ens queda un dubte raonable: els pericos tenen el liderat en l’IPS o en la CME (Capacitat de Mentir a les Enquestes)? 

Als EEUU, si ets masclista guanyes més diners

Agències      A l’hora de cobrar, la visió que cada persona pugui tenir sobre el rol de les dones és important. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi realitzat als Estats Units, segons el qual els homes amb una percepció més tradicional del paper de la dona guanyen de terme mitjà uns 8.500 dòlars (5.800 euros) més a l’any. En canvi, les senyores que tenen una imatge més igualitària dels sexes guanyen més que les de mentalitat més clàssica, encara que amb molta menys diferència que en el cas dels homes, uns 1.500 dòlars (1.000 euros) més a l’any.

Una parella denuncia a la policia per no cuidar-li les plantes de marihuana

EcoDiario.es     Va passar a l’estat de Colorado (EEUU). La policia va confiscar a una parella trenta-nou plantes de marihuana i les van dipositar a la sala d’evidències per preparar el judici posterior. La parella va demostrar que la marihuana era per a consum terapèutic –un fet legal a Colorado–, i tots dos van ser declarats innocents. El problema va venir quan els van tornar les plantes… totes ben mortes, de manera que ara la parella ha demandat la policia i reclama 200.000 dòlars per danys i prejudicis. El seu raonament és ben senzill: si la policia et requisés un pitbull, ¿el posarien també en aquesta sala durant dos mesos i s’oblidarien d’ell, o en tindrien cura?

Diada de pit i cap de costella (amb volada shakesperiana)

per JIGG

Diuen els de l’OCDE que Espanya segueix a la cua pel que fa al nivell educatiu de la població en edat de treballar. I els paguen per dir això? De veritat o m’ensarronen? Perquè, per arribar a aquesta conclusió, només cal veure el nivellàs dels polítics que ens envolten, tant a les Espanyes com als Països Catalans i, si m’apuren, al meu barri.

A totes les classes dels col·legis del món hi sol haver, entre altres, el tonto, el llepaculs, el mesquí i l’oportunista (ara no sé d’on he tret aquesta frase, però prometo que l’he copiat tal qual, no sé a qui). En la nostra classe política també: que em perdoni tothom (i el piratejat també) però m’atreviria a dir fins i tot que entre els quatre tipus mencionats, a més dels que fan el paperina (em permeto recordar que això vol dir “estar en una situació poc lluïda, fer el ridícul, parlant de coses que no coneixen”), els que fan el o la papallona (deixeu-me tornar a recordar: papallonejar és “sentir-se atret, afanyar-se, etc., adés envers una cosa, adés envers una altra”), els que es pensen que la veritat es correspon amb el que volen sentir, els que tenen pit avall una cosa (és a dir: “tenir-la per molt segura, confiar-hi molt”) un dia i l’endemà ni recordar-la, els que no fan altra cosa que donar-se cops al pit (“en senyal de penediment, de devoció” o de ves a saber de què), els que es posen la mà al pit (ja sabeu, “interrogar la pròpia consciència”) però tot ho voldrien de pit i cuixa (“dit de la pel·lícula, l’espectacle, etc., en què els artistes van nus o gairebé o en què dominen les escenes eròtiques”) i els que suren dins les botes… amb tots ells, completem el mostrari dels nostres polítics, amb molt poques, molt poquetes excepcions.

Quin panorama! Tot plegat, sembla que aquest país té el pit carregat (“refredat de pulmons i bronquis”), que no vol dir carregats de pit i sense que tingui res a veure amb l’alegre mamellam, ni, molt menys, que tot sigui mamella de monja (“tenir, alguna cosa, un sabor exquisit”).

Logotomia

FRANCHU

Perplexos

SOLER

Ells!!

QUEL

AIXÒTOCA

AIXÒTOCA

Notícies fresques ràncies de l’estiu

QUEL

FRANCHU

XAVI

Hi havia una vegada… (Conte)

per JIGG per El Web Negre

(1) El que pot durar una cacera (o anar de burilla no sempre surt gratis!)

Diuen males llengües –aquelles que no saben aprofitar el moment d’estar calladetes, que estan més mones– que hi havia una vegada, fa molt de temps, però molt, un príncep principesc, molt estimat i apreciat fins aleshores amunt i avall de les seves contrades perquè havia fet molt feliç tot el poble i gairebé tota la cort també (sempre hi ha ressentits, ja se sap). Aquest noble, dèiem, un vespre cap al tard va tenir la pensada d’acudir, com si anés a una innocent cacera, a una festa picanteta d’alt standing i prestacions, organitzada a l’entorn de la perla de la seva caríssima corona, un reconegut i barrut picaflors. Cal dir que tots dos, enmig d’altres fidels, hi anaven plens de joia, companyonia i bons sentiments, per entendre’ns.

Però el cas és que, el que hauria d’haver estat descrit en les cròniques de palau com un mer alleugeriment de tensions, com tants n’hi ha, oi que sí?, aquí i allà, com un acte intranscendent puntual i reduït en el temps i l’espai, ai làs!, es va veure allargat més del compte, perpetuat lluna rere lluna. I per què?, us preguntareu amb afany i amb tota la raó. Doncs, ni més ni menys, perquè el nostre príncep i senyor va romandre encaterinat, captivat, de la formosa meretriu escollida per ell pel plaer d’aquella vesprada. I és que s’ha de dir que, com confirmen les corrandes, els encants de la ufanosa xicota eren d’allò més espectaculars i palpables, d’aquells que no enganyen ningú i ningú deixen indiferents, i seduïen els més aguerrits barons d’aquella població i, també, els de fora muralles, llegües enllà.

El cas és que, esgarrifeu-vos!, el mal pas, convertit en una passa rere l’altra, en un continuum de corredisses sempre en la mateixa direcció, va transcendir en mala hora, i va arribar a oïdes de la prudent esposa del nostre benaurat, la qual, princesa sense trona però amb retrunyent tro, va posar el crit al cel i va xisclar: “A mi els meus! Me les pagarà aquest desgraciat!”, com si diguéssim un “A mi la guàrdia!”, sense anar més lluny i per exemple.

Arran de la petició de socors de la noia, es va celebrar un conciliàbul entre els membres més propers del seu cercle de fidels. Es van dir moltes coses, però la veu cantant la va portar un germà de sang de l’ultratjada, aguerrit pretorià de posat i costums, d’impasible el ademán: un personatge prou conegut a la cort, un mag amb mala baba, d’aquells que si li caus bé, pots trobar-te amb la carrossa d’or, però que si li caus malament… ja has begut oli.

(CONTINUARÀ) Pròximament en aquesta pantalla podreu llegir la segona part d’aquest emocionant conte, titulada: Venjança!

La llegenda de l’Innombrable

De fet, i que quedi clar, ell no hi era. Així ho afirma i nosaltres ens ho creiem. Però el fet és que el malnom de l’Innombrable li ha quedat, malgrat tots els que el coneixen. Un malnom posat vés a saber per qui, que imputa unes desgràcies concretes a un que no hi era quan van passar. Aclarim de què va: des de 1960 corre la brama de que no es pot pronunciar el seu nom, senzillament perquè dóna mala sort. Ell es defensa dient que ell, en el moment crucial de l’hecatombe, no hi era, només passava per allà uns minuts després o estava relativament a prop del desgavell.
La cosa té la seva conya: la llegenda del Innombrable va començar el 1960, durant el rodatge en escenaris espanyols d’El bueno, el feo i el malo, l’spaguetti-western dirigit per Sergio Leone i protagonitzat per Clint Eastwood, Eli Wallach i Lee van Cleef. La malastrugança va ser que un pont que havia d’esclatar en passar les tropes de l’exèrcit –500 soldats espanyols que feien de figurants– va saltar pels aires abans que el director donés l’ordre a les càmeres que comencessin a rodar. Les cares d’estupor van ser majúscules i l’emprenyament també. Desastre total! El nostre heroi –que aleshores era ajudant de producció– diu que va arribar al lloc del rodatge uns vint minuts després de la tragèdia. Però les desgràcies no venen mai soles, i a aquest fet s’hi va ajuntar un altre desastre gairebé immediat: el noi va anar a Iran per assistir a un festival de cinema i l’aeroport de la capital persa es va ensorrar a causa d’una intensa nevada. S’ha de creure que ell ja era al hotel, però el fet va alimentar la llegenda que, per cert, no s’ha vist refrendada per res més des d’aleshores, almenys que sapiguem, i a pesar de la llarga llista de pel·lícules en les que ha posat el seu saber fer.
Però ja se sap: cria fama i fot-te a dormir. I a què ve tot això? Doncs a part que som gairebé homònims (la seva productora es diu El Quatre Gats i nosaltres som de l’Associació El Quatre Gags, per servir-los), que volem que ens produeixi La veritable història d’El Web Negre (que ja l’estem escrivint) i que és un valencià collonut que ens encanta, ara la Filmoteca de Catalunya publica un llibre, La veritable història de l’Innombrable, on s’explica la monumental feina feta ininterrompudament durant els últims 55 anys en el cinema per aquest gran home que va començar com a “traïdor” –de ‘traedor’: “Porta’m un cafè, nanu!”– i s’ha convertit en un enorme productor de referència en la cinematografia ibèrica i més enllà i tot.
Amic: Salut i visca la revolució!, com ell sempre diu. Ja ens perdonareu, però no mencionarem el seu nom. Per si de cas.
JIGG per El Web Negre

L'estat espanyol, en agraïment al suport que li ha atorgat la prima (?) dona està fent proves pilot amb una nova bandera

L’exímia (ep, eximia, no ex-símia, que ella encara és una monada de dona i, per tant, d’ex, res de res!), com dèiem, l’exímia Montserrat Caballé, doctora honoris causa per la Menéndez i Pelayo i Ambaixadora de Bona Voluntat per la Unesco, que té tot el dret del món a dir el que ha dit sobre la seva espanyolitat i el seu bilingüisme, ha fet servir el lèxic, la sintaxi i el tarannà que li van ensenyar durant el franquisme més inicial a l’escola elemental o potser al Conservatori de Liceu –en el qual va estar dotze anys i d’on va sortir-ne tan ben conservada–. La soprano sap el que li van dir el pares i l’escola, i ja en té ben bé prou, per què cal més? És com aquella senyora que van entrevistar a la televisió el dia que Samarach va anunciar allò de: “A la ville de … ¡Barsalona, España!”, que va manifestar la seva satisfacció perquè se celebressin les Olimpíades a la Ciutat Comtal perquè… ja estava bé que cada any les fessin a Madrid! No ens ha de sorprendre, no hem de caure en ximpleries i el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure.