El Web Negre

Prohibida (2001) i Que la detengan (2002)

per Intel·lectual Punk

“Si no vigileu amb els mitjans de comunicació, acabareu odiant l’ oprimit i estimant l’opressor” Malcolm X

El canvi climàtic és una dura realitat que ens obligarà a canviar moltes coses. Aquest fet, sumat a les febrades consumistes que fan iniciar la campanya de Nadal el 20 d’octubre, provoquen una certa desorientació temporal entre la població. És oficial: ja som a la tardor, encara que no ho sembli. I és per això que us obsequiem amb una mica més de Cançó de l’Estiu.

Això cantava Raúl l’estiu del 2001:

PROHIBIDA   

“Cuando la veo me falta el aliento, el corazón me delata, será el embrujo de sus ojos negros, pero esa niña me mata. No tiene perdón por ser como es, por ser tan bonita,esa mujer.” Qui és aquest objecte de desig? 
“Debería estar prohibida por como mira, por su movimiento cuando camina,” Moviment? Quin Moviment? Tal vegada el Moviment d’Alliberament Nacional Basc? 
“es que no hay en el cielo una estrella, que a su lado parezca más bella.” Un estel menys bell? Tal vegada l’estel de la nostra senyera? 
“Debería ser delito, ese tumbao, que me tiene loco y enamorao. Debería no ser tan perfecta, porque voy a perder la cabeza” Prohibir? Què cal prohibir? A qui? 
“Quiero decirle y nunca me atrevo, que es que no vivo por verla cada mañana, deseo un momento cuando ella pasa me vea“ Ahà, no s’atreveix a dir allò que vol dir. I espera el moment escaient. I quin és eixe moment?
“ No tiene perdón por ser como es por ser tan bonita,esa mujer.”  No té perdó? I quin és el crim que ha comès?


I això cantava David Civera l’estiu del 2002:


QUE LA DETENGAN    

“Maldita sea la noche, en la que la conocí, ahora vivo atrapado, esa mujer no me deja vivir.” A qui va conèixer? Què van pactar? En quina mena de trampa havia caigut? 
“Malditos sean sus ojos, sus gestos, su boca, ese beso que me desarmó, maldito sea el embrujo, que me cegó la razón.” La raó o La Razón?  
“Que la detengan, es una mentirosa, malvada y peligrosa, yo no la puedo controlar.” Una claríssima demanda, exigeix que les forces de l’ordre hi intervinguin. Sembla ser que els perills són molts, i molt grans. 
“Que la detengan, me ha robado la calma, se ha llevado mi alma, y no me ha dejado na.” Una veritable amenaça per a la llei i l’ordre? 
“No sé que hice esa noche, el vino me traicionó, sólo buscaba el olvido, y fui a caer en su trampa de amor.” Eus ací com el narrador ens confessa que volia oblidar, superar etapes anteriors, i va acabar caient en la trampa.
“ Ahora maldigo esa noche, al deseo, al destino que a ella me quiso llevar, ya no me quedan más lágrimas, sólo me queda gritar.” Crits? Tal vegada convocarà una manifestació també?
“ Que la detengan, es una mentirosa, malvada y peligrosa yo no la puedo controlar.” I acaba amb aquest reclam, de nou. És perillosa i cal detindre-la.


Bé, amb el pas dels anys, els missatges subliminals a les cançons de l’estiu han anat perdent el seu caràcter críptic. Cada any són més obvis.  No cal esforçar-se gaire per a veure quin missatge, reiteratiu, hi ha en aquestes dues cançons:  El tancament del diari Egunkariak primer, i l’aprovació, el 27 de juny del 2002, de la Llei de Partits. Aquestes cançons anunciaven el que va acabar passant: il·legalització de les organitzacions de l’esquerra abertzale i detenció i empresonament dels seus dirigents.

“Two times” i “Follow the leader”, 1999

per Intel·lectual Punk

No hi ha pitjor cec que el que no vol veure, ni pitjor sord que el que no vol sentir

L’estiu de l’any 1999 estigué marcat per la por a l’efecte 2000. Els més joves, així com els més desmemoriats i àdhuc els més predigitals, no sabran de que parlo. L’efecte 2000 era la versió moderna del mil·lenarisme medieval. L’efecte 2000 era la possibilitat del bloqueig de molts sistemes informàtics, ja que podrien confondre el canvi el 01/01/01 com el primer dia de l’any 1901 i no del 2001.

Però contràriament al que caldria preveure, les cançons d’eixe estiu no eren gens apocal·líptiques. Les dues que més sonaren foren “Two times” d’Ann Lee i “Sigue al líder (Follow the leader)” dels S.B.S. Una era més jove i discotequera, l’altra més garrula i verbenera. Però totes dues seguien un mateix objectiu.

“Some many mind, Watcha gonna do Easy gone Come the way you go I never find What I’m looking for Easy gone Darling gimme more… “ Mai trobo el que busco? Però que és el que busco? Dóna’m més, que!?
“Two times, three times, two times, three times” Dues vegades, tres vegades… el què!?
“Don’t you are mine But I’m looking for Wont you just look behind And we’ll give you more Oh until the end and now see you thru Baby you have gotta friend To take you right into the blue…Two times, three times, two times, three times” No ets meu, però et busco. Un cop, dos cops.

La segona cançó era encara més neguitejant:
“Manos arriba y abajo, arriba y abajo, arriba, abajo, arriba y abajo, todo el mundo una mano arriba solo una mano arriba nos vamos a la izquierda, a la derecha”. A què fan referència aquestes pujades i baixades? Alteracions en el cicle econòmic?
“Follow the leader, leader, leader, follow the leader sigame” Qui és el líder? On ens du?
“izquierda, derecha izquierda, derecha (vámonos) izquierda, derecha izquierda, derecha (sigame, sigame)” Que vol dir aquest canvi constant de sentit?
Totes dues cançons tenen un mateix objectiu. La primera ens diu que hem de repetir, dues i tres vegades. La segona ens diu que hem de seguir al líder, superar els alts i baixos i l’eterna dicotomia dreta-esquerra. Totes dues cançons volen deixar el mateix missatge: la cosa va bé, Espanya va bé i al president Aznar li cal un segon mandat per a que tot vagi millor. Totes dues cançons eren part de la precampanya electoral del PP.
Els mil·lenaristes tingueren raó. L’apocal·lipsi arribà el març de l’any 2000, amb la majoria absoluta de José María Aznar.
El video disco: http://www.youtube.com/watch?v=3YaStzbltk4 
El vídeo verbenero: http://www.youtube.com/watch?v=GhG_RMa7yH4

Aquí no hay playa, 1989

per Intel·lectual Punk

“Els mercaders que ella havia enriquit s’aturaran lluny, per por del seu suplici, ploraran i es lamentaran dient: «Ai, ai, gran capital, vestida de lli, de porpra i d’escarlata, guarnida amb or, pedres precioses i perles! En una hora s’ha perdut tanta riquesa!»
Tots els qui naveguen, capitans, mariners, i tots els qui viuen de la mar, s’aturaran lluny, veuran el fum del seu incendi i exclamaran: «Qui es podia comparar a la gran capital?» I es tiraran terra al cap i, plorant i lamentant-se, exclamaran: «Ai, ai, la gran capital que amb la seva opulència havia enriquit tots els qui solquen la mar! En una hora ha quedat devastada!» “ Llibre de la Revelació, Apocalipsi, capítol 18, versets 15 a 19.

L’estiu del 1989 la cançó que triomfà tenia ritme d’ska i una lletra aparentment divertida. Deia “Vaya, vaya, aquí no hay playa”, i era interpretada per un grup madrileny anomenat Los Refrescos. Un grup madrileny que feia broma sobre Madrid? Autoparòdia i Madrid? Un oxímoron que només una acurada lectura hermenèutica pot explicar.

“Podéis tener Retiro, Casa Campo y Ateneo, podéis tener mil cines, mil teatros, mil museos, podéis tener Corrala, organillos y chulapas, pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,aquí no hay playa.” Tota una declaración de principis: a Madrid (capital dels Països Castellans) hi ha de tot menys platja.

“Podéis decir a gritos que es la capital de Europa, podéis ganar la Liga, podéis ganar la Copa, afirmaréis seguros que es la capital de España… Podéis tener hipódromo, Jarama y Complutense y , al lado, la Moncloa donde siguen los de siempre, podéis tener el mando del imperio en vuestras manos, pero al llegar agosto y el verano…” Heus ací que la cançó fa una adaptació dels versets del llibre de l’Apocalipsi. La Gran Capital, l’Imperial Babilònia, que té de tot, i en gaudeix, però no sap que la catàstrofe és imminent.

“Podéis tener la tele y los 40 Principales, podéis tener las Cortes, organismos oficiales, el Oso y el Madroño, Cibeles, Torrespaña… ¡Escucha, Leguina! Podéis tener Movida ¡hace tiempo!, Movida promovida por el Ayuntamiento, podéis rogar a Tiernoo a Barranco o al que haya, pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa!…” Podeu pregar a Tierno, a Barranco o a qui mani, que no tindreu salvació. Perquè la fi dels temps vindrà i arrasarà amb tot. Una clara adaptació del text bíblic.

Sens cap mena de dubte, la cançó “Vaya, vaya, aquí no hay playa” és de caràcter profètic. Es basa en el llibre de l’Apocalipsi (capítol 18, sobre la caiguda de Babilònia). Hom veu una clara referència al canvi climàtic, i a una brutal pujada del nivell del mar. Aquesta pujada del nivell del mar enfonsarà les terres que domina la Nova Babilònia, bo i fent que aquesta, ara sí, tingui platja.

En aquest enllaç teniu un videoclip de l’apocalíptica cançó: http://www.youtube.com/watch?v=KVjWTzVSCWg

S’ha acabat, 1991

per Intel·lectual Punk

“No ho pot saber tothom. I no tothom que ho sap, sap que ho sap”. Nostradamus.

L’estiu del 1991 als envelats d’arreu del país s’escoltava una cançó d’un grup de Constantí (comarca del Tarragonès) titulada S’ha acabat. El conjunt que interpretava aquest tema tenia un nom que pretenia ser irreverent i festiu: Els Pets.

Aparentment la seva era una cançó romàntica, on es feia esment d’un amor d’estiu, ja perdut. Aparentment. Alguns fins i tot afirmen que la cançó fa al·lusió a una història d’amor gai. En absolut.

Després d’una acurada lectura hermenèutica ens adonem que la lletra de la cançó és reveladora i profètica. I de contingut terrible. Analitzem-la:

“Un núvol passa, els carrers s’ha enfosquit, i fot un bram com els de quan era petit, darrera els vidres jo m’ho miro arrupit, Ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.” Un núvol? Un bram ben fort? Sembla que faci referència a una típica tempesta d’estiu. Sembla.

”Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist, i moro d’enyorança perquè no ets aquí, La pluja m’ha portat records d’aquell estiu, que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.“ Flipa amb un gat blau? Oh, i tant, qualsevol al·lucinaria amb un animal així. La qüestió és, d’on apareix tan estranya criatura!?

”Ma mare mai va creure que només fóssim amics, ella ens protegia de la llengua dels veïns, perquè si eres a casa em veia tan feliç, no ho entenia però un fill és sempre un fill.“ Si eres a casa em veia feliç? Què passava en eixa casa? Què tenia ell? I què vol dir la llengua dels veïns?

”Uooo, dos cossos enmig de la sorra, uooo, rebolcant-se abraçats, uooo, de la ment no se m’esborra, uooo, no puc creure que s’ha acabat.“ Cossos rebolcant-se a la sorra? Sembla amor i sexe. Però només ho sembla.

”Va aparèixer envoltada de misteri, en el primer moment tot va semblar normal, borratxera, descontrol, mais i rialles, l’endemà jo amb ressaca i ell amb ella se’n va anar.“ Misteri que envoltat? Descontrol, rialles i “mais”? Què és un “mai”. Després de consultar els experts, tenim la resposta. Un “mai” són les sigles en anglès de Microbiological and Atomic Incident.

”Però ara, aquell núvol lentament ja ha passat, ja no plou i el cel gris sembla que s’ha escampat, i un gran amor no pot morir-se així, el cassette de ma mare m’ha semblat sentir.“ Una nova referència al núvol. Però, a quina mena de núvol?

No oblidem que Els Pets provenen d’una zona d’alta toxicitat, delimitada per les centrals nuclears d’Ascó, Vandellòs, la petroquímica de Tarragona i l’abocador del Tarragonès. Així doncs, no ens hem d’estranyar si la cançó que interpreten fa referència a una catàstrofe ambiental de gran magnitud. Fixeu-vos-hi bé:

El ”núvol“ que passa és el núvol tòxic. El “bram“ que se sent és el de l’explosió de la central nuclear. La “pluja” és la pluja àcida, així com la pluja de partícules radioactives. La ”llengua dels veïns“ fa referència a la llengua de foc que prové de la petroquímica de Tarragona . I els “cossos que es rebolquen a la sorra” són el de persones que intenten apagar les flames que les envolten. El “gat blau i trist” és una clara al·lusió als animals que han patit mutacions.

Per això la cançó es titula així: “S’ha acabat”, perquè el desastre és imminent. De fet el conjunt s’anomena Els Pets, ço és, els gasos tòxics. A algú li calen més proves!?

En aquest enllaç podeu escoltar la cançó, i veure el videoclip, d’aquesta profecia:
http://www.youtube.com/watch?v=WmM-ZSEOiOE

Please don’t go i Sopa de caracol, 1993

per Intel·lectual Punk

“El bipartidisme ens permet triar entre els dolents i els pitjors” Groucho Marx.

L’estiu del 1993 hi hagué dues cançons que rivalitzaren per a fer-se amb el control dels timpans dels catalans. Una era techno i electrònica, l’altra era merengue i calypso. Una era en anglès, l’altra bilingüe en espanyol i miskito. Una era interpretada pels Double You, l’altra per La Banda Blanca. Les cançons de l’estiu foren “Please don’t go” i “Sopa de caracol”.

I encara que no ho sembli, estaven estretament relacionades. Una acurada lectura hermenèutica ens dóna l’explicació del que s’amagava darrera de cadascuna.

Sopa de Caracol:
“Hepa! Watanegui consup Iupipati Iupipati Wuli Wani Wanaga Watabuinegui coonsup Watabuinegui wañagal. Si tu quieres bailar, Sopa de caracol Eh!“ Un galimaties? Us costa d’entendre una llengua vernacla de la costa d’Hondures? En realitat és un anagrama. Si canvieu l’ordre de les lletres, us ixen els següents missatges: “Paro, despilpharro y corrupción. Wayase señor Wonsales. España irá bien. Puiol enanu habla castellano Biba Anguita Wota PP WWW Qui guia? tu tiu, tu tia, Agagg iii!”.

Per als joves, i els desmemoriats, cal recordar que “paro, despilfarro y corrupción” era la terna de crítiques del PP (aleshores partit a l’oposició) al govern del PSOE; “Váyase señor González” era una mantra repetit constantment per Aznar; “Viva Anguita” és una referència al líder d’IU, martell de corruptes; “Vota PP” era un clam de canvi; “WWW” és una al·lusió a internet i Terra.es, el portal d’internet del company de pupitre d’Aznar; “qui guia? tu tio, tu tia!” era una referència a la iniciativa empresarial promoguda pels neoliberals del PP; i “Agagg iii!” fa referència a Alejandro Agag, dirigent de Nuevas Generaciones i futur gendre d’Aznar; un sex-symbol que aixecava (i encara aixeca) passions entre les dones espanyoles.

“Watanegui consup Iupipati Iupipati Wuli Wani Wanaga Iupe! Iupe! 
Watanegui consup Wuli Wani Wanaga Con la cintura muévela Con la cadera muévela Si lo que quieres es bailar Si lo que quieres es gozar Si tu quieres bailar, Sopa de caracol Eh!“ Efectivament, segueixen els anagrames. Fixeu-vos la referència als malucs: “la cintura muévela, la cadera muévela”, en clara referència al gir al centre iniciat pel PP.

Please don’t go:
“Please don’t go Please don’t go Please don’t go Please don’t go. Please don’t go Please don’t go Please don’t go Please don’t go.” No us deixeu enganyar. Aquesta cançoneta techno no era sinó la rèplica del PSOE. “No marxis, no marxis” en clara referència a Felipe González
”Babe, I love you so. I, I want you to know that I’m gonna, miss your love the minute you walk out that door” Encara t’estimem i et trobem a faltar, diu la lletra. Tota una advertència a que, si Aznar i el PP guanyaven les eleccions, aviat trobaríem a faltar el Felipe i el PSOE.

Com que el nivell d’anglès dels catalans i els espanyols és més aviat baix, però com que la música electrònica causava furor entre els joves, les eleccions del 1993 les guanyà el PSOE per la mínima.

Ací teniu els enllaços als videoclips electorals:

El del PSOE: http://es.youtube.com/watch?v=RKITQ4qhXII

El del PP: http://www.youtube.com/watch?v=RKITQ4qhXII

1988: Ven, devorame otra vez

per INTEL·LECTUAL PUNK

“Només un de cada dotze veurà el llibre,i d’aquells que el vegin només un entre una dotzena el sabrà llegir. Però només un de cada dotze lectors realment entendrà el que hi diu.”

Rabí Akiba ben Josef.

L’estiu del 1988 els envelats de festa major, les guinguetes i les pistes de discoteca foren sacsejades per l’huracà sonor de Lalo Rodríguez interpretant la cançó “Ven, devórame otra vez”. Els cossos suats ballaven (o intentaven ballar) sensualment (o amb un tipus de convulsió pretesament sensual) al ritme d’una cançó que, aparentment, ens parlava d’amors rebutjats i passions desfermades. Aparentment.

Una acurada lectura hermenèutica d’aquest hit estiuenc ens demostra que, en realitat, es tractava d’una críptica advertència. Analitzem-ne la lletra:

“He llenado tu tiempo vacío de aventuras más, Y me mente ha parido nostalgia por no verte ya, Y haciendo el amor te he nombrado sin quererlo yo, Porque en toda su escalo salvaje de tu sexo amor”. Sembla la declaració d’un amant despatxat que encara estima son druda. Però només ho sembla. Fixem-nos que titlla els fets d’aventura. I admet que el que passà fou salvatge.

“Hasta en sueños he creído tenerte devorándome, Y he mojado mis sábanas blancas recordándote, En mi cama nadie es como tu – no he podido encontrar, La mujer que dibuje mi cuerpo en cada rincón, Sin que sobre un pedazo de piel – ay ven”. La referència als llençols molls sembla sexual, però no ho és pas. Fa referència a d’altres fluids corporals: sang, suor i llàgrimes. La menció al dibuix acurat de tot el cos es refereix a un concepte clau.

“Devórame otra vez, vén devórame otra vez, vén castígame, Con tus deseos más – que el vigor lo guarde para ti, Ay vén devórame otra vez, devórame otra vez – que la boca, Me sabe tu cuerpo, desesperan mis ganas por ti”. Ens reclama que malgrat tot, torni. Afirma que vol el pitjor d’ell, però el vol a ell. La qüestió és: qui és ell/a? I per què l’ha de castigar?

“Devórame otra vez, vén devórame otra vez, vén castígame, Con tus deseos más – que el vigor lo guarde para ti, Ay vén devórame otra vez, devórame otra vez – que la boca, Me sabe tu cuerpo, desesperan mis ganas por ti”. Efectivament, aquesta cançó demana, suplica, que torni aquell que encara no s’ha anat, però que sabem que ens deixarà. Qui és ell/a?

L’octubre del 1988 els xilens, mitjançant un plebiscit, rebutjaven a Pinochet i apostaven per un sistema democràtic. La cançó de Lalo Rodríguez, que innocentment molts encara canten i ballen, és en realitat un himne de l’extrema dreta. Una súplica al militar per a que no abandoni el poder.

En aquest enllaç podeu veure el videoclip i observar la simbologia feixista hàbilment camuflada entre els escots i els tangues de les ballarines (jo em fixo en tot).

1984: La Colegiala

per INTEL·LECTUAL PUNK

“Omnes sensus fundentur súper literalem”

Tomàs d’Aquino

L’estiu del 1984 la cançó que va triomfar venia de Llatinoamèrica i la cantava un tal Rodolfo y su Típica. Avui en dia la lletra podria entendre’s com una apologia de l’estupre. Res més lluny de la realitat.

“Hoy te he visto con tus libros caminando, y tu carita de coqueta, colegiala de mi amor”. Aparentment, en Rodolfo i els de la seua Típica confessen la seua predilecció per les menors d’edat. Però no ens hem de refiar de les aparences.

“Tu sonries, sin pensar que al mirarte, sólo porque estoy sufriendo, colegiala de mi amor”. Sembla que observa, segueix i fins i tot assetja una xiqueta, mentre pateix per la seua obsessió malaltissa. Però només ho sembla.

“Colegiala, colegiala, colegiala, linda colegiala, colegiala, no seas tan coqueta, colegiala al decirme que si “. Alguns ingenus interpretaran que la menor d’edat, inconscient de les possibles conseqüències, ha accedit als desitjos del presumpte pederasta. Però no és pas així.

En el fons, i fent una acurada lectura hermenèutica de la lletra, aquesta cançó és un advertiment per a tots nosaltres. No debades, poc abans els Police ja s’havien dissolt, no sense abans fer famosa una cançó en la que se’ns advertia que a cada moviment, a cada passa, ens estarien vigilant “Every breath you take”.

I és que fou en eixa època quan es va implantar el protocol TCP/IP per a connectar els ordinadors entre sí a través de la xarxa telefònica. Efectivament, naixia internet. I ací és on rau el caràcter premonitori de la cançó: Rodolfo y su Típica ens advertien que, amb l’excusa de combatre la pornografia amb menors, el nou mitjà de comunicació que començava a caminar, acabaria esdevenint la terrible eina de control policial que és avui en dia.

En aquest enllaç podeu veure el videoclip d’aquesta profecia musical:

1980: Viaje con nosotros

per INTEL·LECTUAL PUNK

“No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure. Ni pitjor sord que aquell que no vol escoltar”.

L’estiu del 1980, els senyals eren visibles fins i tot per el més tossud amb benes als ulls. Eixe estiu la cançó que va riomfar l’interpretava un conjunt basc. Ja el nom els delatava, puix s’anomenaven Orquesta Mondragón i no eren una cosa, ni l’altra.

Un petit detall de la lletra: “ Viaje con nosotros, si quiere gozar. Viaje con nosotros, a mil y un lugar, y disfrute, de todo al pasar, y disfrute, de las hermosas historias que les vamos a contar. “ On volien anar? Com?

“Viaje con nosotros, y podrá encontrar, atractivos monstruos, que le sonreirán.” Monstres que somriuen a la càmara?

“Y disfrute, del gusto que da, y disfrute, de la amistad de sirenas y de serpientes de mar.” Sirenes de policia i ambulància?

“Quien compra nuestro billete, compra la felicidad.” Comprar a quin preu?

“Con nosotros viaja el sueño y la novedad, la alegría, la sorpresa y el carnaval. 
Todos juntos iremos allá, todos juntos. Quien compra nuestro billete compra la felicidad”. Tot queda ben clar. L’estiu del 1980 fou l’inici d’un seguit de segrestos aeris, perpetrats per escamots terroristes palestins, libanesos, i d’altres països.

Compressis per a on compressis el bitllet, tenies molts números d’acabar a Beirut, on un monstre enmascarat llegia un incomprensible comunicat a les càmeres de TV, mentre de fons se sentien les sirenes de les ambulàncies de la Creu Roja i la policia dels Cascos Blaus.

Queda palès que l’estreta col·laboració entre bascos i islamistes ve de lluny. Que algú li enviï una còpia d’aquesta cançó al Federico i al Pedro J!!

En aquest enllaç teniu el perillós i comprometedor videoclip: www.youtube.com/watch?v=3xNBEfHYMSI

1978: Hay que venir al sur

per INTEL·LECTUAL PUNK

L’estiu del 1978 la cançó que més va sonar a guinguetes, xiringuitos i discoteques fou “Hay que venir al sur“. El tema interpretat per Raffaella Carrà era en aparença una cançó picant sobre les virtuts amatòries dels homes del sud. Només en aparença.

Una lectura acurada de la lletra de la cançó ens desvetlla una realitat molt més frapant. Analitzem-la!

La primera estrofa diu així “Por si acaso se acaba el mundo, todo el tiempo he de aprovechar, corazón de vagabundo, voy buscando mi libertad”. A què es deu aquesta referència a la fi del Món? Qui són aquests captaires que van pel Món cercant la llibertat?

La segona estrofa diu així “he viajado por la tierra, y me he dado cuenta de que, donde no hay odio ni guerra, el amor se convierte en rey“. Un missatge hippy a favor de l’amor lliure? No pas per a uns ulls ben entrenats. A la tercera estrofa comencem a entendre clarament el missatge

“Tuve muchas experiencias, y he llegado a la conclusión, que perdida la inocencia, en el Sur se pasa mejor“. Ací és on tot plegat comença a prendre sentit. Innocència perduda? Per quina mena d’experiències? Els més ingenus creuran que la rossa italiana es refereix a qüestions sexuals, però no. En el fons, tot plegat, és una referència a la història italiana i europea. Les experiències fracassades són el liberalisme, la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

“Para hacer bien el amor hay que venir al sur” A quin Sud es refereix? Al sud d’Europa, al sud d’Itàlia? No, es refereix a la República Sud-africana. Els rodamóns que volten pel Món cercant la llibertat són els mercenaris, i els activistes anticomunistes, que s’hi refugiaven.

“sin amantes! quien se puede consolar, sin amantes! esta vida es infernal” Ací la Carrà empra un truc d’encriptació per fonètica. Cal escoltar “sin diamantes”, en clara referència al negoci dels diamants que mantenia econòmicament la República Sud-africana.

“Para hacer bien el amor hay que venir al sur, lo importante es que lo hagas con quien quieras tu…” Un cop més la Carrà fa un gir fonètic “que lo hagas con quien debas tu” en clara referència a la prohibició dels matrimonis mixtos que hi havia en el règim de l’Apartheid.

“y si te deja no lo pienses mas… búscate otro mas bueno, vuélvete a enamorar!!!” Per a entendre aquesta part hem d’analitzar primer la següent estrofa

“Todos dicen que el amor, es amigo de la locura. Pero a mi que ya estoy loca, es lo único que me cura“. Aquesta estrofa tanca l’anterior i la inicial. L’amor és una al·legoria de la guerra nuclear, i de la necessitat de participar en la cursa armamentística per tal de mantenir la pau. “Ya estoy loca y es lo único que me cura” vol dir “com que ja estic en guerra, he de tirar endavant i hem calen més armes”. I quan diu que si et deixen has de cercar un de nou i més bo fa referència a les campanyes de boicot anti-apartheid que hi havia en els països occidentals, i a l’acostament de Sud-Àfrica a modèliques democràcies com l’Irak.

“Cuantas veces la inconciencia, rompe con la vulgaridad, venceremos resistencias, para amarnos cada vez más” Aquesta estrofa ens anuncia la necessitat de fer una passa endavant, per a que el règim de l’Apartheid pogués sobreviure: desenvolupar armament nuclear.

I efectivament, mesos després, la República Sud-africana iniciava el seu programa nuclear. Amb aquesta cançó la Raffaella Carrà volia defensar el règim de l’apartheid, i el dret dels sud-africans blancs a tindre armament nuclear.

En aquest enllaç teniu el videoclip de la cançó: http://www.youtube.com/watch?v=G5Y6uFjEYBM

NOTA PER ALS INVESTIGADORS QUE VOLEN ANAR MÉS LLUNY: mireu els que ballarins que fan la coreografia, hi ha un noi amb bigoti i cabells enrinxolats. Si us hi fixeu bé veureu un jove Pere Bascompte (fundador de Terra Lliure). Segons les nostres fonts, es trobava en una missió d’infiltració per a localitzar els ultradretans que recolzaven l’apartheid.