El Web Negre

En aquell temps el mestre Mas estava eufòric. A ell tot li anava bé, i als altres tot els hi anava malament. Us explicaré: El altres van fer un viatge al remot país dels japonesos per tal de suplicar que no ens deixessin sense feina, puig per aquest país, nosaltres els hi fem treballs de gran precisió per a vehicles moderns. El mestre Mas ja els ho advertí: Voleu que us acompanyi? Que la nostra congregació té molta experiència en fer viatges a llocs remots i ens coneixen i sabem què hem de dir i com ho hem de dir i vosaltres sou uns passerells en aquesta matèria (i en totes, es veu que va afegir). I els altres no li van fer cas. I els altres van tornar amb les mans buides, tot s’ha de dir. 
L’altre motiu de satisfacció és que per fi els amontillats han desvelat que votarien a favor dels pressupostos del sabater, tot i haver insinuat que votarien en contra si abans no se solucionava quin finançament ens donava el sabater per tal que el nostre poble pugui anar fent la viu viu i no haver de morir d’inanició. Ara sí que els pot acusar de ser uns mers esclaus al servei de l’amo sabater. Ja s’imagina la campanya electoral que farà amb l’ajuda del general Patton!
I les enquestes! Li són totes favorables! A la junta de la ciutat i a Palau. Tornarem a sucar!!, diuen que diu. I, eufòric, els ho explicava a tots els seus deixebles a l’ombra de l’hort de les oliveres arbequines.
Però ja sabem que entre els seus deixebles més estimats sempre n’hi ha algun que es vol fer el llest i fa de contestatari. I salta aquell que va estudiar a Esade i li etziba: Creieu, mestre, que si vós haguéssiu anat al país dels japonesos, aquests, enlluernats pel vostre lideratge natural, ens haguessin donat més feina? Creieu, mestre, que la gent no es recorda que quan nosaltres remenàvem les cireres vam pactar amb els falangistes populars i no vam treure’n gran cosa? De debò creieu, mestre, en aquestes coses diabòliques anomenades enquestes i que no l’encerten mai?
El mestre Mas se’n va anar, capcot, sense dir res
Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas i els seus deixebles es van plantejar, sota una olivera, que què feien amb la Casa Gran que havien construït al mateix temps que refundaven, no només la congregació d’ells (cosa del tot comprensible) sinó tota la societat, tot el poble, tot el país i tot el món (posats a refundar…) El mestre Mas va tenir una idea. De fet, la idea la va tenir el conserge de la Casa Gran, un tal Angelet Colomí, que havia aterrat a la congregació del mestre Mas després que es va auto foragitar de la congregació dels publicans esquerranosos on havia aconseguit arribar molt amunt (un cas molt curiós que algun dia us explicaré). Com us deia, la idea que van tenir a mitges el mestre Mas i el conserge, consistia en obrir la Casa Gran als immigrants (això és, persones de colors: negre, groguinós i fosquet) donat que no aconseguien omplir la casa amb persones del seu mateix color ni afectes als postulats de la refundació, es van decantar per aquesta solució que ja havien assajat temps enrera quan la van obrir a persones del col·lectiu homosexual i tot i que no es pot dir que l’haguessin omplert (no se sap si és perquè n’hi ha pocs o perquè van passar olímpicament, com quasi tothom que tingui una mica de seny) es que es van decidir a omplir-la amb immigrats al crit de: com més serem, més riurem. Quan explicava als deixebles que l’acte d’obertura de la Casa Gran als nouvinguts va resultar molt lluït,  es va despenjar aquell deixeble torracollons que sempre posa el mestre en un compromís i li va dir: Així, mestre Mas, d’ara en endavant, ens haurem d’abstenir de anomenar al President del nostre país “xarnego”, “ha anat al pueblo a veranear”, “quina gràcia, no pronuncia bé el català” i altres floretes que estem acostumats a dedicar al President pel fet de no haver nascut entre nosaltres?  Talment com els nous habitants de la Casa Gran a qui haurem de considerar germans ? A ells sí i al President no? Va reblar el deixeble torracollons. El mestre Mas no va respondre. Es va aixecar i es va perdre per bosc a veure si caçava algun bolet tardà. Paraula del Pare Geroni.

En aquell temps el mestre Mas n’havia passat una de grossa. El montila amontillat va intentar separar lo pelat de la franja d’ell. No és que li sabés mol de greu separar-se del pelat, el que el va posar fora de sí era que fos el montilla amontillat qui temptés, com el dimoni banyut dels pastorets, a separar-se, el pelat. Si de cas, ja es bastava ell tot sol per engegar el pelat, que no necessitava que ningú l’ajudés i menys encara el seu enemic el montilla amontillat.

Recuperat del disgust, es va imposar de fer alguna cosa per demostrar que tot anava bé i que tenia projectes de futur, projectes que es reduïen a guanyar les properes eleccions per golejada (no consta que en tingués cap altre que aquest, de projecte)

Així que impressionat per la campanya fulgurant que el proper president dels Estats Units  d’Ultramar havia portat a terme i que li havia suposat guanyar per golejada, ell, després de meditar a l’hort de les oliveres arbequines, havia decidit fer una campanya igual que el de ultramar. Perquè trencar-nos el cap si tenim el mètode només copiant-lo? Aquest va ser el resultat de la meditació (d’acord, ja ho sabem, no cal anar a un hort ni cal mediat per arribar a aquesta conclusió, però ho expliquem tal com va anar)

I content i alegre es va presentar davant els que escriuen als papers de notícies i els va dir: Anirem casa per casa i hem inventat una frase que farà història “Si sumem, podem”
Això em sona, no ho heu copiat d’aquell d’ultramar?, va preguntar un barbeta qualsevol. I un altre: com us ho fareu per anar casa per casa, necessitareu molta, molta gent! I el mestre Mas va contestar: comptem amb deu mil habitants de la Casa Gran disposats, abnegats, a visitar totes les llars del nostre territori.

Llavors diuen que tots els assistents van esclatar en rialles. Sobretot un que feia de porter de la Casa Gran.

Paraula del Pare Geroni

En aquell temps al mestre Mas li havien explicat fil per randa tot el que havia passat al cenacle de la colla dels del pelat de la franja. Colla que estava unida a ells, però des de sempre que donaven la impressió que volien volar sols, els desagraïts. Havien tingut més d’una trifulca per aquest motiu, però com que eren molt pietosos (els de lo pelat) doncs mai no havia arribat la sang al riu (ja se sap que la gent pietosa no són partidaris  que la sang arribi ni al riu ni a un bassal) i tot quedava com que no passava res. I així anaven tirant, units però desconfiant l’un de l’altre i mirant-se sempre de reüll.
Però aquesta vegada les mirades de reüll s’havien convertit en mirades de desconfiança . Diverses actituds ho havien fet possible. Que si el barbeta sense barba donava massa pàgines al seu paper de notícies, EL VANGUARDISTA, a la colla del lo pelat i en canvi a la colla del mestre Mas no tantes, que si lo pelat arribava a acords amb els del sabater de com acabar amb la plaga de la crisi, que si somniava en ser ministre del sabater però dissimulava i deia que no, que ell mateix els havia convidat a la Casa Gran i van dir que ells ja en tenen una de casa, que es diu Unió i que també era molt gran. Mosca. Molt mosca estava el mestre Mas per tot això. 
I només faltava el que li havien explicat del que es va dir al cenacle dels de Unió: que es preparaven per volar sols, puig eren nacionalistes, sí, però no tant com els d’en Mas, ells ho eren només una miqueta, suficient per anar tirant de la rifeta dels vots del burgeset nostrat que no vol soroll i com que els d’en Mas s’havien llençat al camp de la radicalitat, tot per no ser menjats pels publicans esquerranosos, doncs ells s’aprofitarien dels vots de la gent centrada i pixafreda i podrien per fi, volar sols.
A més a més el pelat va voler-li donar lliçons: que el que s’havia de fer era governar amb els amontillats i deixar-se de punyetes. Que només així serien decisius a les terres espanyoles i així s’aplanaria el camí perquè ell, el pelat, pogués ser ministre.
Ell podria lluitar contra el pelat. Sempre ho havia fet. Però contra el pelat i el barbeta sense barba, junts, podria? Només li faltava aquesta, al mestre Mas.
Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas estava preocupat. Ja portava massa temps preocupat, l’home. Segons el paper de notícies fresques, l’anomenat EL VANGUARDISTA, on remena les cireres el barbeta que no te barba, gràcies al pelat de la franja és que el sabater ha posat solució a la crisi econòmica, doncs el sabater no tenia ni idea de com sortir-se’n i és gràcies al pelat, també anomenat en cercles seriosos en Duran, que li ha dit el què ha de fer i, sobretot, el què no ha de fer. I per acabar-ho d’adobar, el barbeta li ha fet una entrevista al pelat de dues pàgines ben bones a l’esmentat paper de notícies.

I això l’amoïna, al mestre Mas. Voldria haver estat ell el protagonista d’aquest afer. Ell, que acusa a tothom qui ara mana de falta de lideratge. Ell, que liderar és el que més li agrada i per això dóna lliçons de com s’ha de fer i que, per postres, no mana res. Ves que no mani ni a ca seva, donat que el pelat agafa cada cop més protagonisme. I només faltaria que fessin ministre del sabater al pelat! Que el mig pelat de l’amontillat, un tal saragossà, ha dit que no li faria res que el pelat Duran fos ministre, que aniria bé per al nostre dissortat poble, tan mancat de recursos de tota mena.

Ai, ai, que em fan el llit! pensava mentre es dirigia, com sempre, al pujol de les oliveres arbequines. De sobte el va anar a trobar un deixeble que li va dir: No t’intranquilitzis, mestre, que encara ningú no et fa el llit, ara com ara. Esperem, pacients, les properes eleccions a veure si tornem a no sucar, gràcies al teu lideratge (això ho va dir amb evident sarcasme). Llavors, sí, llavors et farem el llit. Però no et donarem temps a que t’hi jeguis.

Com coi pot ser que tothom em llegeixi els pensaments, a mi! I es va allunyar.

Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas passejava amb els seus deixebles després d’haver votat una resolució al Parlament on s’oficialitzava la unitat unida de la seva germandat amb l’olla de grills de l’anomenat tripartit per tal d’anar a demanar al mestre sabater més recursos pel país nostrat, puig si anaven desunits el sabater se’ls pixaria ben pixats i aquest país nostre i nostrat continuaria sent, de totes les comunitats de sota el mantell del sabater, la més pobra, bruta i dissortada pàtria.
Convençut i content no ho estava gaire. Ho va fer per quedar bé, pel què diran, si no ho feia encara perdria uns quants vots, ves que et dic. De vegades s’ha de donar el braç a tòrcer en aquests afers de la cosa pública. Li hagués agradat més anar, una negra nit, ell tot sol a parlar amb el sabater i arribar a un acord. “Vull això i això i allò altre” li hagués dit. I el sabater: “Pues te doy la mitad de lo primero y te aguantas, coño” Pues vale, li hagués dit ell. I en tornar a casa hagués fet sonar les campanes de totes les esglésies en senyal de joia pels acords que hauria aconseguit de la ferotge bèstia sabatera.
En canvi ara, aquesta feina la faria l’amontillat i es seus, que de fet, són amics del sabater. I això l’emprenyava. L’emprenyava perquè això era precisament el que havia votat, no anar ell a cal sabater. I l’emprenyava que potser l’amontilat i els seus aconseguirien un acord més beneficiós que ell, això segur. En fi, que estava emprenyat, el mestre.
En això se li acostà un dels deixebles i a cau d’orella li va dir: Mestre, sempre podrem dir que el que aconseguirà l’amontillat, sigui el que sigui, és una merda.
Llavors al mestre Mas se li dibuixà un somriure maliciós i continuà caminant. Però de sobte va pensar: com és que aquest ha llegit els meus pensaments? Es va girar i va veure que era el General Patton. Ah! va pensar. I continuà caminant.
Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas i alguns dels seus deixebles estaven preocupats. El temps passava i l’acord de totes les congregacions juntes per tal d’aconseguir que l’anomenat sabater afluixi la mosca, intuïen que feia aigües per a tot arreu. Es veu que havien decidit de no votar-li els pressupostos al tal sabater, tots plegats, tos juntets, com un una sola veu, com un sol vot, vaja. Però ja es veia que els amontillats, amics i deixebles del sabater, se’n desdiurien per raons de fidelitat i perquè, si no, els cauria un “puro” de conseqüències imprevisibles per a ells. Estava preocupat el mestre.

Quina desgràcia per al nostre poble que no siguem capaços de mantenir una unitat en temps difícils, quina desgràcia de veure com ens tenen com una merda i nosaltres com si sentíssim ploure, quina desgràcia de ser com som. Va reflexionar un deixeble dels de més bona fe que tenia el mestre. Si, noi, va contestar-li el mestre, quina desgràcia que últimament els amontillats ens prenen sempre la iniciativa, perquè si haguéssim sigut nosaltres els primers i únics que decidíssim votar els pressupostos al sabater, el tindríem content i ens estimaria i podríem tallar el bacallà i remenar les cireres, allà a la gran metròpoli, i faríem política d’estat, que sempre hem perdut el cul per fer política d’estat nosaltres, i fins i tot el pelat de la franja el tindríem ara de ministre i no tocant-nos la pera, aquí. Nois, no n’encerto ni una! Va concloure el mestre envaït per una incipient depressió que preocupà els seus deixebles.

Mestre, mestre, no us poseu així. Que no havíem quedat que som els nacionalistes més nacionalistes que mai hagi parit mare? Fins i tot, no hem fet una casa gran per a demostrar-ho? Doncs hem fet el que cal, coi!! Va cridar el deixeble de bona fe.

Calla ruc! Se’l va sentir que deia el mestre mentre s’allunyava.

Paraula del Pare Geroni

En aquell temps el mestre Mas i els seus deixebles estaven una mica neguitosos, puig el contenciós que tenien amb en sabater per tal d’aconseguir més cabdals per a tota la comunitat, estava encallat i les promeses que s’havien fet entre tots de restar units, cohesionats i sintetizats per aconseguir-ho, perillava. Perillava per culpa de qui? El mestre Mas deia que per culpa dels amontillats, els amontillats que per culpa del mateix Mas i el seu gra al cul, l’anomenat lo pelat de la franja, els esquerranosos publicans deien que la unitat s’havia de mantenir costés el que costés i els que tenen iniciativa només somreien i no deien res, que mentre conservessin el càrrec ja estaven contents.

En aquestes estaven quan se’ls aparegué el Pare, el pare del deixeble Oriol, i els parlà així: On aneu ànimes que porta el vent, on aneu deixebles meus que heu perdut el nord, el sud, l’est i l’oest? Que no sabeu que el millor és pactar? Pacteu i us en sortireu, capsigranys! Oh, sí, pacteu, pacteu, aviat és dit! Vaig voler pactar l’Estatut i em van deixar verd! Qualsevol pacta ara res! S’atreví a respondre el mestre Mas al Pare. Que vull dir que pacteu entre vosaltres, coi! Primer pacta tu amb els teus, sobretot amb el que vol ser ministre, després pacta amb els altres, amontillats, esquerranosos i els que tenen iniciativa i llavors aneu tots junts a pactar amb en sabater i si el resultat és una merda, que ho serà, ho veneu a la nostra comunitat com un gran assoliment, com la consecució d’un gran guany que mai del mais podríem haver imaginat. O, gran Pare nostre, potser sí que t’hauríem de fer cas, va acceptar el mestre Mas.

I mentre el gran Pare s’allunava, encara se’l va sentir dir: com coi us penseu que vaig governar vint-i-tres anys, jo? Sabent vendre-us la merda que aconseguia, no et fot!

Paraula del Pare Geroni

Benvolguts germans petits i grans:

Després d’un periode de vacances que he apofitat per anar-me’n a un convent a reflexionar, continuo explicant-vos les paràboles del mestre Mas, que sé que han tingut una gran acceptació entre els ambients que convergeixen però, sobretot, en els que no convergeixen i no convergiran mai.

Heus ací la nova.

Resulta que en aquell temps el mestre Mas caminava per l’hort de les oliveres arbequines, content perquè en Saura, dels que tenen molta iniciativa, va tenir la iniciativa de voler anar a pactar a Madrid això del finançament, tal com ell mateix havia fet, mesos enrere, per l’estatut i que tant se’l va criticar. Veieu com no sóc jo sol qui té la temptació d’anar a Madrid a baixar-se el calçons? Pensava mentre caminava. En aquestes que un deixeble avantatjat el va anar a trobar i li va deixar anar: Que he llegit que coquetejeu amb els esquerranosos publicans per tal que un dia no massa llunyà, i depenent que com vagi això del finançament, pugueu establir un corrent d’entesa i col·laboració i aixoplugant-vos sota una mateixa bandera per tal de prendre el palau d’hivern (i d’estiu, que aquí no n’hi pas cap altre). Fuig, lliurepensador, li contestà el mestre Mas, que no veus que tot és una maniobra ideada pel general Patton i en Puig el malallet, perquè sabem que en Duran mai dels mais aceptaría tal unió nostra amb aquest esquerranosos? Que no veus, capsingrall, que fent córrer aquesta possibilitat servirà per treure-nos de sobre per sempre més lo pelat de la franja i ja mai el sentiriem dir que vol ser ministre?

Que una cosa és anar a pactar a Madrid com ens baixem els calçons i una altra de ben diferent és anar a fer de ministre? Que tenim la nostra moral, nosaltres! El deixeble encara li va preguntar que com havien anat les vacances, però ni el va sentir, capficat com estava.

Paraula del Pare Geroni.

PUYAL