El Web Negre

A la porra! (mai millor dit)

per Eugeni Brandat

Ja se sap que quan algú comença avisant que no té cap afinitat amb alguna cosa és perquè, tot seguit, aquest algú emetrà una opinió favorable sobre aquesta cosa, tot i que pugui semblar estrany. Doncs, això, que aviso que no tinc cap familiar, amic, veí (que jo sàpiga), conegut o saludat dins la brigada antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Avisats quedeu.

I ara ja puc parlar de l’estupidesa humana. L’estupidesa i la vulgaritat. És tan senzill mostrar-se favorable a l’opinió de la massa! Mira que és fàcil anar en contra de la policia quan aquesta ha hagut d’actuar amb contundència! És el més natural. Tots hem vist uns pobres i innocents estudiants, pacífics, silenciosos, amants de la pau i de l’ordre públic que són desallotjats del seu jardí de l’eden amb extrema violència, mals tractes i vexacions per uns policies pèrfids i prepotents. Ui, que dolentots que són aquests antiavalots! Ganàpies, abusananos! Quin mal feien les pobres criatures? Innocents fills de Déu que romanien tancats sense molestar gens ni mica en el funcionament normal de l’activitat docent. I el senyor Rector? Ui, quin poca-pena! Ell, que els havia promès que no els trauria si no hi havia cap acte violent i va, i truca a la pasma, el molt falsari. Acte violent, els pobrets tancats? Cap ni un! Els piquets, naturalment, durant setmanes s’han comportat amb total correcció, amb un somriure profidén a la boca, fent el que s’espera d’ells, informar i només informar de la situació, fins i tot amb un lliri a la mà, no pas intimidant, com han fet córrer males veus, que ells sempre han acceptat que hi hagi estudiants que s’estimin més anar a classe, com no podria ser d’altra manera, i els han deixat passar amablement, i no han interromput mai cap classe, no fós cas que molestessin, que ells tenen molt clar aquel principi democràtic –repeteixo de-mo-crà-tic– que diu que, de la mateixa manera que existeix el dret de vaga, també existeix el dret de no fer-la. I després, un cop han decidit que informarien pacíficament a tots els vianants, conductors i qualsevol bèstia vivent que es mogués per la Gran Via que els havien fet fora, van els armaris uniformats i els tornen a treure sense miraments. Bergants, dolentassos, ganasses, que tenim tot el dret a aturar el trànsit quan ens vé de gust! “Aquesta és la vostra democràcia”, criden els mateixos que, al vespre, utilitzen tècniques i armament de guerrilla urbana per muntar un merder impressionant al carrer, demostrant el seu enorme respecte envers els altres. Són uns grans demòcrates. I també ho criden tots aquells adotzenats incapaços de pensar per ells mateixos i que segueixen cegament la massa cap a la victòria final.

Bolonya? Només una excusa. He de felicitar els autèntics triomfadors d’aquests dies: els cretins antisistema. En tot el paràgraf anterior no he insultat ningú, però amb els antisistema no puc, ho sento. El seu nivell d’imbecilitat és tan alt com el del vell acudit del llenyador, que seu en una branca alta per serrar-la, i al final cau la branca amb ell i tot, és clar. I el seu nivell de malevolència, encara és molt més alt. Les claus del seu èxit? Violència i un petit exèrcit de zombis fidels amb el cap desproveït de neurones. Ja han aconseguit posar tothom en contra de tothom, exigint explicacions sobre les actuacions dels Mossos, en comptes de fer pinya contra aquesta plaga de tèrmits socials. Ja se sap, l’esquerra sempre s’ha encarat als violents com si n’hi hagués prou renyant-los, dient-los que s’han portat malament i, com a molt, fent-los pam-pam al culet, que tots som bons i vivim com en el vell anunci de la Renaul Kangoo. La dreta, artera, sempre se n’ha aprofitat.

El millor de Bolonya? La mortadela.

Qui no vulgui pols…

per Eugeni Brandat

Estic astorat, al·lucinat, esmaperdut! Se m’ha quedat la boca oberta. Per què? Perquè he anat al camp i he descobert totes les mentides que se n’expliquen. Jo no hi volia anar, deia que no i que no, que això de les plantetes i els animalets que havia vist a la tele i en alguna foto de ben segur que no podia ser bo. Descansarem, em deia la dona, respirarem aire pur i gaudirem de la natura. Collonades, la natura! Per què la volem, la natura? A mi que no m’hi emmerdin, que cada cop que veig un documental al Trenta-tres ja em poso malalt només d’imaginar-me-la, la natura. Però, és clar, les dones manen i a ella se li va ficar al cap que ens haviem de comprar una casa a la puta natura. I amb la casa, el quatre per quatre, ben gran, que es faci veure, és clar i, naturalment, la roba adient d’urbanita-pijo-disfressat-d’explorador. Roba neta, polida, planxada i, sobretot, molt fashion. I, apa, ara cada cap de setmana a descansar al poble! A descansar! A gaudir de les meravelles que no tenim a ciutat. Jo ja procuro no moure’m gaire, miro de no sortir i, quan ho he de fer, intento mantenir-me tant de temps com puc a dins de l’Audi, de l’A7, amb les finestres apujades, no sigui que se m’encomani alguna cosa d’aquella colla de salvatges. Que he vist de prop les vaques, tu! I són unes bèsties enormes, paoroses, amb mirada assassina, que campen lliurement per on els vé de gust. I he vist com caguen, unes cagarades enoooormes, i he patit la pudor que fan. I he sofert la brama dels esquellots que no ens deixa dormir, i el maleït campanar del poble que ens desvetlla a cada quart d’hora, i el remaleït escàndol que fa el riu, cony de riu, que hauria d’anar sec i així ens deixaria en pau! Per no parlar dels refotuts arbres, que no en tenen prou amb deixar-nos anar les fulles per terra (ostres, tu, com embruten els arbres!) sinó que, al damunt, a la que fa una mica de vent, van d’una banda a l’altra amb un sorollot insuportable. Des d’aquestes línies exigeixo un camp urbanitzat, fet a la mida de les persones com cal. Ja n’hi ha prou de gents salvatges i pobres d’esperit, de gentussa que fa pudor de vaca i que rosega durant hores un tros de planta que li surt de la boca. Els hem d’ensenyar bones maneres. Els hem d’evangelitzar. Els hem de civilitzar. Jo ja he començat a fer-ho. Al fill gran li he pagat el tunning del cotxe, amb un equip de música de dos-mil wats, i al petit li he comprat la moto i li he fet retallar el tub d’escapament. Ara peta molt millor que quan va sortir de fàbrica. És una bona manera d’acostumar als de poble als bonics sons de ciutat. Comença a ser hora. Qui no vulgui pols, que asfalti l’era.

——————————
Per cert, mireu-vos aquest grup del facebook: Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Xiulets a La Marsellesa

per Eugeni Brandat

Refotuts imperialistes! Què s’han pensat? Nosaltres podem anar fent conyeta amb el nostre himne (si no ho recordeu, feu clic aquí) i ells no deixen que ningú no els toqui La Marsellesa? Uuuui, com s’enfadeeen! No cal que sigueu tan tibadets, nois! (Perquè m’entengueu: il ne cal pas que vous êtes si tibadets, les enfants!) Això de l’himne ja us vé de lluny. Ara em vé a la memòria un lloro en un restaurant andorrà, deu fer un quart de segle dia amunt o dia avall, un lloro que sabia xiular La Marsellesa, un lloro espectacular. Era la mofa i la befa dels clients. Tots ens ho passàvem molt bé gaudint amb el concert de la bèstia. Algú va suggerir un nom per a un conjunt musical, El canto del loro, però el vam fer callar perquè el lloro era solista. L’ocell ens va captivar a tots. A tots? No. Hi havia unes quantes taules plenes de gent que posava cara d’espant. Una gent a la que, sens dubte, els escargots que s’havien cruspit fins aleshores els havien de procurar una tarda mogudeta i de difícil digestió, i no precisament pel mal estat dels caragols, que ben bons que eren, en puc donar fe. La bilis els pujava esòfag amunt, i això sí que fa de mal pair. Se’ls veia de lluny, eren els irreductibles gals. Els refilets del psitàcid en qüestió deshonraven el seu país! Oh la la, la pauvre grandeur, víctima del més gran dels oprobis, un oprobi amb ales i bec de ganxo!! Es veu que avui dia els passa el mateix i senten que els refilets d’una colla de magribins (ep, amb això no vull dir que els magribins em semblin lloros, eh?, potser algun, pel nas, però això és una altra cosa…) uns magribins, deia, deshonren la seva grande patrie. La pell fina, es veu que tenen. Nosaltres, com que sempre ens dan, ja estem acostumats a aquestes coses. Ara bé, com que sempre anem a favor dels pobres, des d’aquí també xiulem La Marsellesa. Allons, enfants, feu clic (Xiulada) i escolteu, escolteu! I un dia d’aquests, quan menys s’ho esperin, farem el mateix amb l’espanyol. Som els reis dels xiulets!!

Doblada o en versió original?

per Eugeni Brandat

Al món hi ha gent molt cultivada, molt llegida, molt ben escoltada, ben informada i ben viatjada. Gent que parla a les tertúlies de ràdios i televisions, gent que hi diu la seva, gent que emet opinions i que fa córrer les seves idees per damunt dels nostres caps de simples mortals, que ens obliguen a mirar-los amb la boca oberta i un oooh! d’admiració gens continguda. Gent que crea estats d’opinió, que dóna forma a això que en diem opinió pública, gent que sap de tot, capaç de’explicar-nos les causes més pregones de la crisi de les hipoteques subprime i, tot seguit, fer-nos veure els perills que comporta un excés de colesterol si en consumim en establiments de menjar ràpid. És la mateixa gent que tan aviat t’explica la importància del sincrotó de Suïssa –per cert, si vostè està llegint aquestes línies vol dir que hores d’ara encara no ha petat–, on fan experiments de vital importància per conèixer què passava un mil·lisegon després del Big Bang –tot i que a algún d’aquests informats li he sentit dir Big Band– com després opina sobre la conveniència o no d’haver substituït Keita per Busquets, que per alguna cosa ells en saben més que el Guardiola. Gent que exhibeix la seva pedanteria sense cap mena de pudor. És gent que defensa les versions originals subtitulades davant del que ells anomenen la destrosa del doblatge, perquè així pots captar la inflexió exacta de l’actor en aquella escena. A més –diuen tot fent-se els xulos– si aneu per Europa veureu que no es dobla enlloc, que tot es passa en versió original subtitulada. I, què coi, que això del doblatge s’ho va inventar el Franco per imposar la censura. Després s’adonen que hi pot haver actors escoltant-los i miren de suavitzar el missatge: això no vol dir que aquí no es dobli bé, que aquí tenim uns actors excel·lents. I es queden tan amples. Em rebenten aquests pixapolits! La inflexió exacta! Per gaire inflexions estàs mentre mires els subtítols! Ni la inflexió ni la cara, no veus! Que a Europa no es dobla! Potser els països més nòrdics se salven del virus del doblatge, però al centre del continent es dobla, i es dobla molt. I més al sud, ja no en parlem. Un invent de Franco? No s’ho va inventar ell. Franco no era un inventor, era un terrorista assassí! Però el que m’emprenya més d’aquests esnobs gomosos és que, ara que hi ha algú, per una vegada!, que se la juga posant a les sales de cinema una majoria de còpies en català, van dient que no s’ha de veure doblada, que l’única versió que paga la pena és l’original. Després, a la tertúlia, quan canviïn de tema, parlaran del finançament i s’ompliran la boca amb la paraula Catalunya.

El resultat d’una idea brillant

per Eugeni Brandat

Alegria! Joia! Gresca i xerinola! Visca, visca, visca i molts més visques! Canteu ben fort amb mi: lloat sien el polític i el funcionari que ho han fet possible!! Que què passa? Que com és que no estic emprenyat, jo, l’Homo emprenyatus? Des d’ara hauré de ser l’Homo xiroius, no en tinc cap dubte. Que no heu llegit les notícies? Que no heu escoltat les ràdios? Que no heu vist totes les cadenes televisives del món mundial fent-se ressò de la grandíssima notícia? Internet en va ple i a plaça tothom en parla, des del peixater fins a la venedora d’olives. Tothom. Que sí, gent de poca fe, que ja tenim la solució a tots els nostres mals! Que ja han sortit els resultats de circular per les autopistes dels voltants de Barcelona a menys de 80 kmh. Ei, cosa fina! Es veu que hem rebaixat en un 4% (un 4%!!!, us adoneu de l’enorme importància que té això?) la contaminació a les autopistes. Amb aquesta premisa, i coneixent com conec l’astúcia, l’esparpillament i el raciocini dels qui ens manen, veig de manera clara i diàfana quina serà la següent passa en la seva intrèpida lluita contra la brutícia dels nostres cels. Es tracta d’una senzilla regla de tres inversa: si limitant a 80 kmh reduïm la caca en un 4%, limitant a 8 kmh… a quant reduïm? Fàcil, fàcil, fàcil, oi? Respirarem un 40% menys de porqueries!! I no us quedeu aquí, no. Aneu una passa més enllà, com sens dubte faran els nostres millors funcionaris, els més preclars, els més agosarats de tots, els pioners que sempre han marcat el camí a seguir (tot i que, des de la seva modèstia asseguren que només copien allò que ja es fa a la resta d’Europa, un servidor que és viatjat per Alemanya, per Dinamarca, per Suècia o per Finlàndia, per posar exemples dels llocs anomenats civilitzats, no ha vist res d’això per enlloc i sap que els nostres servidors públics, tot i ser senzills i reservats, són uns emprenedors d’alta volada, homes i dones enginyosos i intel·ligents que inventen i no copien). El que dèiem, que aneu una passa més enllà d’aquesta regla de tres i feu la següent: si limitem la velocitat a 0,8 khm… a quant reduirem? Impressionant, oi? Ensumarem un 400% menys de marranada ambiental. Un 400!!! L’escena serà bucòlica: mentre que pel carril dret, ben ordenadets un darrere l’altre, circularan cotxes, motos, camions i furgonetes a 0,8 kmh, pel carril central i per l’esquerre els avençaran grans onades de persones a peu, a tres, quatre o cinc per hora tot flairant menta, sajolida, romaní i farigola. I volíeu que estigués emprenyat?

per Eugeni Brandat

I és clar que estic emprenyat! Com voleu que no m’emprenyi? Llegeixo els diaris, escolto la ràdio, miro la tele, tafanejo els portals d’Internet i a tots, tots, se’ls veu esveradíssims perquè –oh, que dolent que és!– han enxampat un altre corredor del Tour que ha pres substàncies que el permeten rendir més en la pràctica del seu esport. Cada any igual. Com en altres temps (què volen aquesta gent que truquen de matinada?), els policies –molts policies, no sigui cas que se’ls escapi un delinqüent tan perillós– arriben de bon matí i s’enduen detingut l’esforçat esportista. Això del dòping no fa més que generar problemes. Vull dir que, si d’una punyetera vegada fós acceptat com la cosa més normal i corrent, si fós legal, tothom s’estalviaria un munt de maldecaps i, de passada, ens estalviariem quilos i quilos d’hipocresia. Què hi ha més hipòcrita que pretendre que unes persones amb dues cames, dos braços, un parell de pulmons i un cor si fa no fa com els nostres pugin tres ports de muntanya de primera especial, facin cent-vuitanta quilòmetres sobre la bici i, a sobre, si pot ser, que guanyin? Això és inhumà. Per aguantar-ho, cal que estiguin ben preparats i no és d’estranyar que hi hagi professionals que es xutin amb compostos estúpidament il·legals. Que ficant-se això al cos es fan mal ells mateixos? Ells en coneixen el risc, per això són professionals i ja saben el pa que s’hi dóna. Mai no defensaré el dòping en l’esport de base, en l’amateur, allà on se suposa que la pràctica és per beneficiar-ne la salut –i aquest és tot un altre tema, no en parlaré avui–. Però en l’esport professional, especialment en el d’elit, benvingut sigui, i com més superhomes i superdones fabriqui, molt millor. Al capdavall, als espectadors que vivim arrepapats davant de la pantalla criant panxa ens donarien d’una manera neta allò que sempre hem demanat: panem et circensis. O algú ens vol fer creure que l’esport d’elit és una altra cosa? Negocis, diners, interessos, pa i circ. Amb el dòping legal s’obririen noves vies de publicitat: “En Pepet és el campió perquè es xuta amb Robustín, de Laboratoris PharmaDop”. La gent amb mal de cap o atacs de tos correria a les farmàcies per comprar les pastilles Plis o el xarop Plas, dels mateixos –i ben prestigiosos– laboratoris. Ara, en canvi, assistim astorats a la negació d’allò que amb tant de seny propugna la Unió Europea: l’esport professional és l’únic àmbit laboral on es castiga que algú prengui mesures per augmentar el seu rendiment!

Quina utopia!

per Eugeni Brandat

“No ofèn qui vol, sinó qui pot”, resa l’adagi que es va inventar algú amb esperit ben poc esportiu, una dita que només serveix per etzibar a l’altre un “elis, elis, ja pots dir el que vulguis, que a mi no em fa res” quan tots dos –i els tercers que hi pugui haver tafanejant– saben que, en realitat, el que vol dir la frase és “cony, aquí m’has tocat, aquí m’has fet mal, però em cal dissimular-ho!”. Per extensió hi hauria d’haver un “no emprenya qui vol, sinó qui pot”, que em permetria viure molt tranquil si de debò me’l cregués. Perquè, ho he de reconèixer, a mi m’emprenya qui vol i qui pot, sóc de fàcil emprenyar, com si diguéssim. Vaja, que tinc un fetge que s’assembla a una tartera o a un jardí zen, de pedres que m’hi arribo a posar. Un rondinaire? Doncs sí, per què no?, per què dissimular-ho? M’ho posen massa fàcil. Com voleu que no m’emprenyi si des que em llevo fins que me’n vaig a dormir sento a parlar una vegada i una altra del manifiesto per la pobra i desgraciada llengua espanyola? El manifiesto per la llengua comuna. Comuna! A casa meva la comuna és una altra cosa, tot i que sembla fàcil establir-hi associacions d’idees: la veritat és que n’hi ha per cagar-s’hi! No m’he d’emprenyar si llegeixo que alguna foca cantaire escampa als quatre vents el seu espanyolíssim suport a aquesta mateixa comuna, tot i que la seva nacionalitat adoptiva és de paradís fiscal? I no m’he d’emprenyar quan veig que les nostres veus benpensants es defensen de l’escomesa tot dient que això del manifiesto és un retorn a les actituds de temps franquistes? Només se’ls acut això!!?? Que no ho veuen clar? No és tan difícil, punyeta, només cal llegir una miqueta –una miqueta!!– d’història per entendre que les actituds carpetovetòniques d’aquests manifestants no són franquistes: senzillament, això és Espanya. Espanya en estat pur. L’Espanya d’Aznar, la de Felipe González, la de Franco, la d’Azaña, la de Primo de Rivera i la de fins on us vingui de gust arribar fent marxa enrere. Sempre ha estat el mateix, sempre és el mateix. Coi, que no hi encaixem! Que no ens hi volen!! O, com a mínim, no tal com som. Espanya, per viure, ha de ser una i única. Sense fets diferencials, sense fisures. Ja ho deia el vell: España, una (un altre dia ja parlaré de la grandesa i de la llibertat). I encara hi ha qui diu que els desigs d’independència són una utopia! La utopia és pensar que algun dia als catalans ens deixaran ser catalans i que podrem viure com a catalans sota la mirada complaent de la mare lloca Espanya.