per SERGI RABONE

El soplagaitas

Fernando Esteso tocant la gaita a una whiskeria per animar els clients que volen una banda sonora “especial” quan tenen una vetllada intima amb alguna de les senyoretes que “fumen” que treballen al local? Sí… i molt més! Aquest és el magnífic argument de “El soplagaitas”, el retrat d’un home honrat que només es vol guanyar la vida dignament vestís d’escocès a un “scotch-center”. Si ets amant de l’humor caspós has de posseir aquesta meravella del cinema popular espanyol, perquè tota la cinta és pur surrealisme. És divertida, curiosa… i cutre, molt cutre. Però té un encant que no passa, i que fa imprescindible revisar-la cada cinc o sis anys, per recordar les millors escenes.

Ni Eddie Murphy, ni Jack Black, ni Adam Sandler, ni els Farelly … Esteso és el millor, el gran clàssic del “boinisme” espanyol i el millor humorista aragonès de tots els temps, amb el permís de Marianico el Corto – el Danny de Vito de Los Monegros

Vull ser comentarista de la Loteria Nacional

per SERGI RABONE

Una professió que no està valorada com es mereix és la de comentarista d’un sorteig de la Loteria Nacional. Passar-te una bona estona parlant sobre si una xifra és bonica o no, sobre si els nombres baixos aconsegueixen més premis que els alts, o viceversa, és un treball que requereix una gran capacitat de servei públic. En comptes d’opinar sobre els mals del món i com sol·lucionar-los o sobre el finançament de Catalunya, aquests herois estudien durant hores si en els últims cent anys han sortits més “grosses” acabades en 7 o en 9, i si ha tocat alguna vegada a Sòria o en Almendralejo. Tot per a amenitzar la vetllada als milions d’oïdors que s’enganxen a la ràdio durant l’emissió del sorteig de Nadal o el del Nen.

I quan diuen la mítica frase “Ha estat molt repartit”, milions d’oients esclaten de joia al pensar en tots els aturats que podran pagar la hipoteca, de senyores que podran anar al bingo amb caler llarg durant uns mesos o els avis que compraran un pis als seus nets perquè els converteixin en fumaders d’opi o escenaris de festes salvatges. Aquests periodistes són pous de saviesa, uns comunicadors imprescindibles, als que ningú escolta malgrat la seva preparació i dedicació. Es mereixen un homenatge!

El Lot

per SERGI RABONE

Quina meravella és retornar a la infància i recobrar la il·lusió d’obrir un regal quan arriba el moment de veure què hi ha dintre del lot de Nadal que l’Alta Management generosament et regala perquè puguis millorar la teva dieta i la dels teus per aquestes festes! Perquè puguis avaluar l’estima que el teu cap et té, hem creat l’Índex d’Amor Empresarial:

-Nivell 5. Els teus caps t’estimen o directament ets el cap. Fes-los unes fel·lacions o cunnilingus a discreció perquè es mereixen el bo i millor. En el teu lot trobaràs un pernil de pota negra, una ampolla de Lagavulin 18 anys, un parell d’ampolles de xampany francès, un Gran Duque de Alba, torrons d’alta qualitat, uns embotits de puta mare, un formatge d’ovella dels que fan perdre el sentit, uns bombons suïssos però dels que són bons de debò i delicatessen diverses.

-Nivell 4. La qualitat baixa una mica. El pernil de pota negra s’ha convertit en la popular “paletilla”, el whisky és un Dimple o un Cardhu, el cava és d’alta gamma (tipus Recaredo), però del país, i els embotits no estan malament. Ets un comandament intermedi, un comercial que ha fet un bon treball o un executiu al que estan a punt d’acomiadar.

-Nivell 3. Tornem al pernil, però ara sota l’eufemisme de “peça de celler” o “de criança”, però desapareix la paraula “gla” de la seva denominació. El whisky segueix sent escocès, un Glen Grant o similar. El cava és aceptable, un Anna de Codorniu, els embotits són mini-mini, però són bons i el vi té una etiqueta estranya. Ets un comandament intermedi en decadència, un comercial que no ha arribat a l’objectiu marcat o una secretària competent que s’ha negat a mamar-la al cap.

-Nivell 2. Pernil Carrefour d’un porc famelenc, però es pot menjar. El whisky és presumptament escocès, amb algun nom curiós, però que encara es pot prendre amb un refresc de cola o una tona de glaçons de gel. El cava segueix sent d’alguna marca coneguda, encara que apareix la paraula “semi-sec” en la teva vida. Els embotits, al tall, i de marques conegudes en pobles remots de la Castella profunda. Apareixen les olives i les neules. I si tens sort, no haurà cap llauna de préssec en almívar, la prova irrefutable que el teu cap et menysprea i que li agradaria escopir-te en la cara. Arregla el teu currículum i dona’t d’alta en Infojobs, per si de cas.

-Nivell 1. Canvia d’empresa ja. La llauna de préssec i la de pinya indica que et faran mobbing en breu. El cava segueix sent cava, però el tap ja és de plàstic. Els embotits són chopped pork i chopped beef. Pernil? No siguis il·lús. El whisky et fa pensar… no hauré vist aquesta ampolla d’oferta en el Lidl? Ja deia jo que “Scottish Pedal” no era una marca de prestigi. L’estrella del lot són dues llaunes d’olives farcides d’anxova. Això sí, la Española que es una oliva como ninguna.

-Nivell 0. La teva empresa és un infern. Us pixeu en el cafè dels caps i ells enverinen l’aigua de la font comunitària. El Dubois no enganya: dues ampolles d’aquest “vi” en el teu lot indica que la cosa està xunga, molt xunga. El torró és de dos-cents grams i de qualitat “extra sense ametlles”. La llauna d’espàrrecs no té molt bon aspecte, i es mou sola. L’ampolla de whisky Dyc sembla que ha estat emplenada perquè té una curiosa aroma a salfumant. No hi ha neules, ni polvorons, hi ha un paquet de galetes imitació de les Maria d’una marca tailandesa. I l’embotit és una fotocòpia en blanc i negre d’un pernil.

¡Toma Moreno!

per SERGI RABONE

Si Ana Rosa Quintana va poder escriure un llibre, els ninots de José Luis Moreno havien de tenir el seu. Per això, fa uns vint anys, quan alguns teníem més pèl i en l’humor televisiu regnaven Martes y 13 i la ‘trouppe’ del ventríloc més poderós del país, es va produir un fet excepcional en les lletres hispanes: el corb Rockefeller, Monchito i la resta de treballadors fixos discontinus de la factoria Moreno van publicar els seus pensaments en una obra que el temps ha esborrat de la ment dels espanyols. Per sort, alguns guardians de la memòria romanem insubornables, i hem rescatat “Esto… sí tocar-lo!”.

Rockefeller ens ofereix en aquesta obra els seus punts de vista sobre el capitalisme, la societat i, sobretot, José Luis Moreno. La relació amor-odi entre el corb més famós de l’escena espanyola i el seu pare artístic es reflecteix en les pàgines d’aquest magnífic llibre, que va merèixer millor sort. Monchito i Macario també opinen, però no arriben al nivell de l’ocell amb barret de copa, precursor dels Albertos i tot un seguit de milionaris amb un curiós sentit de la moral. Moreno, sempre disposat a trobar or entre els gustos de l’Espanya cañí, es va permetre aquesta obra que no va arrasar en les llibreries, però que segur que li va proporcionar moments de gran plaer literari. El presumpte neuròleg que parla dotze mil idiomes va demostrar que es pot fer paròdia d’un mateix i de les seves creacions al llarg de cent trenta pàgines sense tenir ni espurna de gràcia.

Chinchón

per SERGI RABONE

El Chinchón és la prova de la qualitat d’un restaurant, si ho tenen és que acostuma a ser un gran temple gastronòmic. Encara que no m’entusiasma el anís, un Chinchón sec sempre és una copa agradable. Alcem la nostra copa per tots els “sol y sombra” beguts i per beure! El que no suporto és el pastís o l’absenta, ni altres begudes amb aroma a anís. Recordo que a Andorra vaig comprar un preparat per fer pastís a casa, molt bé de preu, i on garantien un gran resultat si barrejaves el contingut amb alcohol de 96º, aigua i una mica de sucre. El vam fer en una festa entre amics, però el resultat va ser tan infecte, que no vam aconseguir que ningú s’ho begués. Vam pensar que la culpa era nostra, però no, un altre intent amb marques reconegudes, com Ricard, va tenir la mateixa resposta. És clar que servir aquesta beguda a una sessió cinematogràfica de films de Pajares i Esteso no era el més adient. Tocava carajillo de Magno o copa de 103. Però els frikis-casposos de tant en tant apostem pels experiments arriscats…

Com muntar un restaurant temàtic

per SERGI RABONE

Cada vegada veig més restaurants “temàtics” que basen l’”originalitat” de la seva decoració a posar en les parets quatre periòdics antics (si poden ser nord-americans, millor), una quantes fotos en blanc i negre i algun que altre cartell de pel·lícula made in Chung Productions. Et vas al mercat de Sant Antoni, et gastes dos-cents euros en paperassa, i a triomfar en el món de la restauració. N’hi ha prou si el menjar no és massa repugnant, no tardes massa a servir als clients, i els preus no són prohibitius. Companys, qui s’anima a muntar un “Second World War Restaurant in the Morning” amb una pantalla en el menjador en el qual contínuament es puguin veure les pitjors pel·lícules bèl·liques sobre la Segona Guerra Mundial, unes fotos retallades de cinc llibres de text i alguna portada de revistes de l’època? L’especialitat de la casa seria la Hamburguesa Eisenhower, i les postres estrella, el Flam amb nata tricolor de De Gaulle.

Yo hice a Roque III

Per Sergi Rabone

‘Los Bingueros’ és un gran film, un dels més rodons de la llarga història de l’humorisme caspós, però ‘Yo hice a Roque III’ és més divertit, amb una successió constant de gags encertats. Andrés Pajares viu de gorra a casa del seu amic (casat i amb fills) Fernando Esteso perquè quan tenia sis anys “li va salvar la vida” quan el brètol de la classe, Cañizares, li volia donar un mastegot. Amb aquest argument absurd, i l’escena inicial del ‘Hombre blanco de Pilón’, es construeix una comèdia bizarra de culte. Antonio Ozores està magnífic interpretant a l’amo d’un gimnàs amb pocs escrúpols i molta barra, i Narciso Ibáñez Menta, el pare de ‘Chicho’ Ibáñez Serrador, aporta el toc de ‘classe’. La sempre eterna Florinda Chico completa el cartell d’una paròdia ibèrica de les pel·lícules de la saga nord-americana Rocky. Reconec que m’agrada molt més Roque III que Sylvester Stallone fent de boxejador patriòtic. Però serà que estic malalt…

Agítese antes de usarla

per Sergi Rabone

¿Juanito Navarro diputat del sector crític del PSOE? ¿Fernando Esteso i Andrés Pajares treballant a un hospital? ¿Una clínica convertida en el camp de batalla de la caspa més ibèrica? Estem parlant del mític film “Agítese antes de usarla”, una de les grans pel·lícules de la parella més carismàtica del bizarrisme hispà, plena de gags sobre les incompatibilitats dels funcionaris, la UCD i Alfonso Guerra. Una peli que només resisteix el pas del temps perquè està protagonitzada per dos monstres de l’humorisme, però que té un guió amb una data de caducitat digna de un iogurt. L’humor d’aquest film és més digne que el de moltes sèries televisives espanyoles de les que s’emeten per qualsevol cadena, com Los Serrano o la dels veïns que és un autèntic totxo catòdic. Sigueu o no fans de Pajares i Esteso, si teniu oportunitat d’accedir a una còpia, gaudiu de les seves aventures dins el món de la sanitat.