El Web Negre

El Web Negre ha fet el seu primer any! I ho hem celebrat! I com! “Visca la bèstia!” era el crit que més es va sentir durant la gran festa d’aniversari de l’ovella, l’anyell, el be… el que vulgueu, negre com la tija però gens fosc, anyell gustós ple de plaers sensorials i d’encanteris, cul inquiet com pocs, al qual, aprofitant l’avinentesa, rentarem la cara ben aviat, millor dit, pentinarem la llanuda faç de bonifaci, per mantenir l’esperit punyent, satíric i humorístic que l’ha fet gran. Tornarem al format web, àgil i espectacular, amb els vostres ninotaires preferits i noves incorporacions que aviat seran ximplets ben estimats per tots vosaltres. I tot perquè ens mireu amb més delit i atenció, i ens sovintegeu més.  

A la foto, el be negre amb uns quants dels col·laboradors i membres de l’equip titular de EWN, posant en un apart distès d’una nit plena de marxa i disbauxa, tots ja amb cara de tita bullida i mare de Déu que no em reconeguin… No tenim paraules ni dibuixets per descriure la festa, però que consti que si no vau venir és cosa vostra, perquè us vam convidar oportunament, que un dia és un dia i qui dia passa anys empeny.

per J.A. PÉREZ GINER

NÉSTOR

Ens ha deixat Salvat, un “homenot” del teatre internacional, una gran persona i un gran amic.

Sempre va estar interessat en el món del cinema i recorde, amb admiració i nostàlgia, el seu intent de fer una escola “distinta” de cinema en l’època que no estaven de moda els estudis audiovisuals. La seua escola de l’Hospitalet,  malgrat la seua curta vida, va produir  una collita molt interessant de futurs directors i tècnics, entre ells el més conegut és possiblement Chavarrias. Crec que tots els que vam col·laborar, com a professors, en l’Escola podem sentir-nos orgullosos d’haver participat en un intent únic i, com la majoria dels bons intents, amb un final que no mereixia.

Malauradament no va fer mai una pel·lícula, malgrat les seues encertades propostes que ens va fer als seus amics productors. La nostra indústria no ha donat mai, els culpables som tots, cap oportunitat als nostres, més qualificats i brillants, directors teatrals excepte el cas de Mario Gas.

Ricard, encara que sigui tard, et demanem perdó per no haver-te ajuda’t a dirigir un film que estic segur hagués marcat una nova forma “molt personal” de fer cinema. Aquesta Pàtria que et va tocar i que tu estimàves tant en aquest aspecte i molts d’altres no va reconèixer mai la teua vàlua.

Ricard Salvat: viuràs sempre en el nostre record.

A la porra! (mai millor dit)

per Eugeni Brandat

Ja se sap que quan algú comença avisant que no té cap afinitat amb alguna cosa és perquè, tot seguit, aquest algú emetrà una opinió favorable sobre aquesta cosa, tot i que pugui semblar estrany. Doncs, això, que aviso que no tinc cap familiar, amic, veí (que jo sàpiga), conegut o saludat dins la brigada antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Avisats quedeu.

I ara ja puc parlar de l’estupidesa humana. L’estupidesa i la vulgaritat. És tan senzill mostrar-se favorable a l’opinió de la massa! Mira que és fàcil anar en contra de la policia quan aquesta ha hagut d’actuar amb contundència! És el més natural. Tots hem vist uns pobres i innocents estudiants, pacífics, silenciosos, amants de la pau i de l’ordre públic que són desallotjats del seu jardí de l’eden amb extrema violència, mals tractes i vexacions per uns policies pèrfids i prepotents. Ui, que dolentots que són aquests antiavalots! Ganàpies, abusananos! Quin mal feien les pobres criatures? Innocents fills de Déu que romanien tancats sense molestar gens ni mica en el funcionament normal de l’activitat docent. I el senyor Rector? Ui, quin poca-pena! Ell, que els havia promès que no els trauria si no hi havia cap acte violent i va, i truca a la pasma, el molt falsari. Acte violent, els pobrets tancats? Cap ni un! Els piquets, naturalment, durant setmanes s’han comportat amb total correcció, amb un somriure profidén a la boca, fent el que s’espera d’ells, informar i només informar de la situació, fins i tot amb un lliri a la mà, no pas intimidant, com han fet córrer males veus, que ells sempre han acceptat que hi hagi estudiants que s’estimin més anar a classe, com no podria ser d’altra manera, i els han deixat passar amablement, i no han interromput mai cap classe, no fós cas que molestessin, que ells tenen molt clar aquel principi democràtic –repeteixo de-mo-crà-tic– que diu que, de la mateixa manera que existeix el dret de vaga, també existeix el dret de no fer-la. I després, un cop han decidit que informarien pacíficament a tots els vianants, conductors i qualsevol bèstia vivent que es mogués per la Gran Via que els havien fet fora, van els armaris uniformats i els tornen a treure sense miraments. Bergants, dolentassos, ganasses, que tenim tot el dret a aturar el trànsit quan ens vé de gust! “Aquesta és la vostra democràcia”, criden els mateixos que, al vespre, utilitzen tècniques i armament de guerrilla urbana per muntar un merder impressionant al carrer, demostrant el seu enorme respecte envers els altres. Són uns grans demòcrates. I també ho criden tots aquells adotzenats incapaços de pensar per ells mateixos i que segueixen cegament la massa cap a la victòria final.

Bolonya? Només una excusa. He de felicitar els autèntics triomfadors d’aquests dies: els cretins antisistema. En tot el paràgraf anterior no he insultat ningú, però amb els antisistema no puc, ho sento. El seu nivell d’imbecilitat és tan alt com el del vell acudit del llenyador, que seu en una branca alta per serrar-la, i al final cau la branca amb ell i tot, és clar. I el seu nivell de malevolència, encara és molt més alt. Les claus del seu èxit? Violència i un petit exèrcit de zombis fidels amb el cap desproveït de neurones. Ja han aconseguit posar tothom en contra de tothom, exigint explicacions sobre les actuacions dels Mossos, en comptes de fer pinya contra aquesta plaga de tèrmits socials. Ja se sap, l’esquerra sempre s’ha encarat als violents com si n’hi hagués prou renyant-los, dient-los que s’han portat malament i, com a molt, fent-los pam-pam al culet, que tots som bons i vivim com en el vell anunci de la Renaul Kangoo. La dreta, artera, sempre se n’ha aprofitat.

El millor de Bolonya? La mortadela.

Pel Professor Cutreman

Addiccions de tot a cent

Gràcies als quioscos de llaminadures els frikis gaudim d’una alimentació sana i equilibrada. Però em cabreja que els kikos sabor barbacoa hagin dominat el mercat i cada dia costi més trobar els kikos “normals”. I ja sabeu que els barbacoa et deixen una aroma impossible d’eliminar de les mans que fa encara més difícil que puguem aparellar-nos algun dia. Els kikos barbacoa contribueïxen al tòpic del friki sense parella i que no es menja una rosca. Ja sabeu, a difondre que la culpa no és nostra, és dels fabricant d’aquests kikos. I us recomano un producte que vaig descobrir i que és meravellós: per trenta cèntims podeu comprar una borsa de “pollastres rostits”, un snack de blat de moro amb forma de pollastre mutant. Crea addició i acabes buscant al teu “camello” per tots els quiosquets de la ciutat. Això sí, és una droga tan econòmica que no cal atracar als jubilats per comprar una dosi.

Consultori religiós del Professor Josep

Benvolgut Professor Josep

Sóc una dona moderna, culta, alliberada i barcelonina. Fa mig any que surto amb un noi guapo, simpàtic i educat, a qui li explico tot els meus plans, anhels i neguits, i amb qui comparteixo tots els meus secrets. Darrerament però, he observat alguns canvis a la seva conducta.

Només vol que anem al teatre, si es tracta de fer una activitat cultural. A mi el teatre ja m’agrada, però anar-hi tres cops per setmana em sembla excessiu. I només vol que practiquem submarinisme, si fem alguna activitat a l’aire lliure. I el més fort és a l’hora de mantenir relacions sexuals, ja que ara només vol que li faci sexe oral, una vegada i una altra… fins i tot quan ell està esgotat i ja no té energies per a res més!

Estic preocupada. Què li passa? Què he de fer?

Atentament, Laia F. Una barcelonina que pateix.

Benvolguda Laia:

El problema que m’expliques té difícil solució, però en la fe sempre hi trobaràs una resposta.
Deixa’m que et reciti una part dels versos de la Siràcida

“Feliç el marit d’una dona com cal:
viurà el doble d’anys!
Una dona forta és l’alegria del marit:
aquest passarà en pau els anys de la seva vida.
Una dona com cal és sempre un bon partit,
que toca en sort als qui veneren el Senyor;
tant si són rics com si són pobres, tindran el cor content
i sempre portaran l’alegria a la cara.“

No t’has fixat en que totes les coses que et demana el teu xicot tenen una característica en comú? Doncs sí, totes aquestes activitats requereixen que callis. Si m’ho permets, et transcriuré el verset catorze, del capítol 26 del Llibre de la Siràcida.

“Una dona callada és un do del Senyor
i una dona ben educada no té preu.“

Així doncs, si el que has de dir no és més bonic que el silenci, ni més interessant que els anuncis que fan a la tele, estigues calladeta i deixa que el teu xicot estigui tranquil. La lluita contra la contaminació acústica comença a casa.

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.

La ciudad de Barcelona
se nos queda sin salones
y el alcalde Hereu se encona,
con tozudez machacona,
en que ya no hay más collones

que inventarnos un salón
que nos dé prestancia fuera
y renazca la ilusión,
que ahora sufre un bajón,
en la pandilla hotelera.

Yo le aconsejaría
un salón de gente en paro.
¡Medio mundo acudiría!
Ése sin duda sería
un éxito. Y nada caro…

No stands, unas barracas…
Los niños, limosna en mano….
Pestilencia de cloacas…
En los aleros, urracas…
¡Todo con aire malsano!

Móntelo, señor alcalde,
que la penuria no afloja.
Le doy la idea de balde
y espero que la respalde.
Es bonita paradoja.

Pedres de brusel·les

Q#

per SERGI RABONE

El soplagaitas

Fernando Esteso tocant la gaita a una whiskeria per animar els clients que volen una banda sonora “especial” quan tenen una vetllada intima amb alguna de les senyoretes que “fumen” que treballen al local? Sí… i molt més! Aquest és el magnífic argument de “El soplagaitas”, el retrat d’un home honrat que només es vol guanyar la vida dignament vestís d’escocès a un “scotch-center”. Si ets amant de l’humor caspós has de posseir aquesta meravella del cinema popular espanyol, perquè tota la cinta és pur surrealisme. És divertida, curiosa… i cutre, molt cutre. Però té un encant que no passa, i que fa imprescindible revisar-la cada cinc o sis anys, per recordar les millors escenes.

Ni Eddie Murphy, ni Jack Black, ni Adam Sandler, ni els Farelly … Esteso és el millor, el gran clàssic del “boinisme” espanyol i el millor humorista aragonès de tots els temps, amb el permís de Marianico el Corto – el Danny de Vito de Los Monegros

Boadella prepara “Ubú reina”

NÉSTOR

JIGG.– Mira-te’l si la sap llarga, el punyetero… Molts es van desenganyar inicialment, però els analistes d’El Web Negre sabien que en tot això hi havia ‘gato encerrado’ i una gata maula de l’alçada d’un campanar. En Boadella, director artístic dels nous Teatros del Canal d’Isabel II de Madrid, està exultant, extasiat, encantat amb la seva nova producció artística. No podia ser d’una altra manera! Si amb la seva troupe sempre ha mantingut un esperit crític amb tots els governs amb els que li ha tocat viure, i ha ridiculitzat en les seves obres a polítics de tots els signes i colors, des de Franco fins a Pujol, passant per Felipe González i Pasqual Maragall, ara l’Albert té l’Esperanza en el seu messiànic punt de mira. I lliguem caps, car totes les seves últimes declaracions i actituds es tornen clares com l’aigua. Si ha accedit al que ha accedit, després de la seva negativa fa quatre anys, és perquè ha vist clar que tenia el motiu per repetir l’èxit del seu Operació Ubú, aquella versió casolana del Ubú rei de Jarry. Ara sabem les seves malèvoles intencions quan va acceptar el pessebre madrileny: no es tracta d’abandonar la creació i la crítica més punyent al poder establert, com ho fan tants altres joglars rodamóns venuts al capital, sinó per la pudor que hi fa a la capital del regne, convertida en el centre i la dreta d’un cercle viciós o de vici, on el joc brut dels polítics madrilenys en defensa d’interessos i ambicions particulars es fa amb pràctiques habituals de la delinqüència organitzada, li dóna l’oportunitat antològica de revisitar aquella crítica corrosiva contra l’autoritat a través de l’arribada al poder del grotesc Pare Ubú, que al costat de la seva dona encarna la corrupció i el despotisme, gairebé un paradigma dels dictadors del segle XX… i del XXI. Llest el paio, oi! L’obra ja té nom, Ubú, reina, i prota: la mateixa Espe, que, aguerrida com poques en muntatges de tota mena i condició, no és de les que es deixen trepitjar escenes ni avençar impunement. S’haurà de veure.

Qui no vulgui pols…

per Eugeni Brandat

Estic astorat, al·lucinat, esmaperdut! Se m’ha quedat la boca oberta. Per què? Perquè he anat al camp i he descobert totes les mentides que se n’expliquen. Jo no hi volia anar, deia que no i que no, que això de les plantetes i els animalets que havia vist a la tele i en alguna foto de ben segur que no podia ser bo. Descansarem, em deia la dona, respirarem aire pur i gaudirem de la natura. Collonades, la natura! Per què la volem, la natura? A mi que no m’hi emmerdin, que cada cop que veig un documental al Trenta-tres ja em poso malalt només d’imaginar-me-la, la natura. Però, és clar, les dones manen i a ella se li va ficar al cap que ens haviem de comprar una casa a la puta natura. I amb la casa, el quatre per quatre, ben gran, que es faci veure, és clar i, naturalment, la roba adient d’urbanita-pijo-disfressat-d’explorador. Roba neta, polida, planxada i, sobretot, molt fashion. I, apa, ara cada cap de setmana a descansar al poble! A descansar! A gaudir de les meravelles que no tenim a ciutat. Jo ja procuro no moure’m gaire, miro de no sortir i, quan ho he de fer, intento mantenir-me tant de temps com puc a dins de l’Audi, de l’A7, amb les finestres apujades, no sigui que se m’encomani alguna cosa d’aquella colla de salvatges. Que he vist de prop les vaques, tu! I són unes bèsties enormes, paoroses, amb mirada assassina, que campen lliurement per on els vé de gust. I he vist com caguen, unes cagarades enoooormes, i he patit la pudor que fan. I he sofert la brama dels esquellots que no ens deixa dormir, i el maleït campanar del poble que ens desvetlla a cada quart d’hora, i el remaleït escàndol que fa el riu, cony de riu, que hauria d’anar sec i així ens deixaria en pau! Per no parlar dels refotuts arbres, que no en tenen prou amb deixar-nos anar les fulles per terra (ostres, tu, com embruten els arbres!) sinó que, al damunt, a la que fa una mica de vent, van d’una banda a l’altra amb un sorollot insuportable. Des d’aquestes línies exigeixo un camp urbanitzat, fet a la mida de les persones com cal. Ja n’hi ha prou de gents salvatges i pobres d’esperit, de gentussa que fa pudor de vaca i que rosega durant hores un tros de planta que li surt de la boca. Els hem d’ensenyar bones maneres. Els hem d’evangelitzar. Els hem de civilitzar. Jo ja he començat a fer-ho. Al fill gran li he pagat el tunning del cotxe, amb un equip de música de dos-mil wats, i al petit li he comprat la moto i li he fet retallar el tub d’escapament. Ara peta molt millor que quan va sortir de fàbrica. És una bona manera d’acostumar als de poble als bonics sons de ciutat. Comença a ser hora. Qui no vulgui pols, que asfalti l’era.

——————————
Per cert, mireu-vos aquest grup del facebook: Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Versílocos

El mundo se inflama,
los muertos en guerra
le gritan a Obama
que ate a la perra,

que enseña los dientes,
que está rabiosa,
¡que mata a inocentes!,
que muerde y acosa.

Hamas, Israel…
Israel, Hamas…
La sangre, la hiel…
Nunca más, ¡nunca más!

Bush al fin se ha ido,
¡largo, tejano loco,
presidente corrompido!
El mundo respira un poco…

¿Será Obama capaz,
con el Pentágono a cuestas,
de alcanzar por fin la paz?
¡Se admiten las apuestas!

Consultori religiós del professor Josep

Benvolgut Professor Josep:

No sé ben bé quan va començar tot plegat. Potser fou el dia que vaig descobrir que els L.A. Lakers de la NBA eren millors que el Joventut de Badalona. O quan vaig adonar-me que era més educatiu el pacífic Santa Klaus que la violència del Caga Tió. O quan vaig trobar que el cinema de Hollywood era millor que el català. Tal vegada quan em va semblar més escaient celebrar el dia dels enamorats per Sant Valentí en comptes de Sant Jordi. O potser el dia que vaig veure que Barak Obama era més carismàtic de José Montilla.

El fet és que m’he tornat addicte a la Pepsi-Cola, al·lèrgic al vi del Penedès i estic totalment americanitzat. Què he de fer? Què puc fer?

Atentament, Quim-Kevin Ç. un català americanitzat

Benvolgut Quim-Kevin: El problema que m’ expliques té difícil solució, però en la fe sempre hi trobaràs una resposta.

Ja que és tan gran la teua passió pels EUA, el millor que pots fer és convertir-te a una religió genuïnament americana. N’hi ha dues de molt recomanables: els Mormons i la Cienciologia.

- Si optes pels Mormons tingues en compte que aquesta religió contempla la poligàmia. Això té un avantatge, que es poder mantenir relacions sexuals amb moltes dones sense caure en l’adulteri, però un greu inconvenient: tens molts més sogres (dos per cada nova muller). És possible que la teua senyora no entengui que tu puguis anar amb més dones, i que ella vulgui el mateix privilegi. En aquest cas has d’emprar el Llibre de Mormó, i citar a Jacob, capítol 2, verset28:

“Perquè Jo, Vostre Senyor Deu, tinc delit per la castedat de les dones. I el fornici és per a elles una abominació i un pecat”.

- Si optes per la Cienciologia, religió més moderna i fashion, recorda que has d’observar els següent preceptes revelats a L. Ronald Hubbard (natural de Nebraska i fundador de la Cienciologia):

“L’home és bàsicament bo” Si la bondat ha d’anar a la base, és millor no pensar que hi ha més amunt.

”Que està intentant sobreviure” Val a dir que alguns seguidors d’aquesta Església, per a sobreviure, necessiten esmorzar caviar i desplaçar-se en jet privat. Però hem de ser tolerants!

”Que la supervivència depèn de sí mateix i del seu proïsme i de l’assoliment de la fita de la fraternitat amb l’Univers.” No és que els adeptes semblin marcians, és que ho són!

”I nosaltres, els de l’ Església, creiem que les Lleis de Deu prohibeixen a l’home:

Destruir la pròpia espècie;” Cal matisar que és la pròpia espècie. Per exemple, Pilar Rubio i la Duquessa de Alba són éssers de la mateixa espècie? A mi em costa de creure.

“Destruir la cordura dels altres;” Algun dia, els programadors de televisió hauran de donar comptes al Senyor.

”Destruir o esclavitzar l’ànima dels altres;” Algun dia, les companyies de telefonia mòbil i accés a internet hauran de donar comptes al Senyor.

”Destruir o reduir la supervivència dels seus veïns o companys;” Algun dia, els de la discoteca de salsa que tinc just a sota de ma casa, hauran de donar comptes al Senyor.

“I nosaltres, els de l’ Església, creiem que l’esperit pot salvar-se, i que només l’esperit pot salvar o guarir el cos” I deixa’m que et recordi que, per a esperit, les begudes espirituoses.

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.

Consultori religiós del Professor Josep

Benvolgut Professor Josep:
Passejant per Barcelona he vist un autobús amb el següent cartell “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida.” És això cert? Tenen raó els ateus?

Estic confós i desorientat. Què he de fer

Atentament, Ferran Q. un home preocupat

·..·oOo·..·

Benvolgut Ferran: El problema que m’expliques té difícil solució, però sense la fe també hi trobaràs una resposta.
Ja que és una campanya en favor de l’ateisme, deixa’m que et citi alguns ateus famosos
Karl Marx:
- “La religió és l’opi del poble” però jo controlo, tio.
Mao Tse Tung:
- “Allò que és urgent normalment atempta contra el que és necessari” així doncs no cal que facis servir el servei de rodalies de RENFE.
- “L’odi mai és vençut per l’odi, sinó per l’amor” als teus enemics has de donar-los amor. Si no ho accepten de bon grat, lliga’ls de peus i mans. I si no cal, fes servir vaselina
- “El capitalisme és un tigre de paper” has vist quina crisi tenim? Dóna’m a mi tots els bruts diners que tens estalviats, i sigues feliç, que jo ja m’encarregaré de domar-los.
- “Llegir masses llibres és perillós” la joventut d’avui en dia és prudent i defuig el perill
El problema que m’expliques té difícil solució, però amb, o sense la fe, hi trobaràs una resposta. Això sí, la resposta sempre te la donaré jo.

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.