Hi havia una vegada… (Conte)
per JIGG per El Web Negre
(1) El que pot durar una cacera (o anar de burilla no sempre surt gratis!)
Diuen males llengües –aquelles que no saben aprofitar el moment d’estar calladetes, que estan més mones– que hi havia una vegada, fa molt de temps, però molt, un príncep principesc, molt estimat i apreciat fins aleshores amunt i avall de les seves contrades perquè havia fet molt feliç tot el poble i gairebé tota la cort també (sempre hi ha ressentits, ja se sap). Aquest noble, dèiem, un vespre cap al tard va tenir la pensada d’acudir, com si anés a una innocent cacera, a una festa picanteta d’alt standing i prestacions, organitzada a l’entorn de la perla de la seva caríssima corona, un reconegut i barrut picaflors. Cal dir que tots dos, enmig d’altres fidels, hi anaven plens de joia, companyonia i bons sentiments, per entendre’ns.
Però el cas és que, el que hauria d’haver estat descrit en les cròniques de palau com un mer alleugeriment de tensions, com tants n’hi ha, oi que sí?, aquí i allà, com un acte intranscendent puntual i reduït en el temps i l’espai, ai làs!, es va veure allargat més del compte, perpetuat lluna rere lluna. I per què?, us preguntareu amb afany i amb tota la raó. Doncs, ni més ni menys, perquè el nostre príncep i senyor va romandre encaterinat, captivat, de la formosa meretriu escollida per ell pel plaer d’aquella vesprada. I és que s’ha de dir que, com confirmen les corrandes, els encants de la ufanosa xicota eren d’allò més espectaculars i palpables, d’aquells que no enganyen ningú i ningú deixen indiferents, i seduïen els més aguerrits barons d’aquella població i, també, els de fora muralles, llegües enllà.
El cas és que, esgarrifeu-vos!, el mal pas, convertit en una passa rere l’altra, en un continuum de corredisses sempre en la mateixa direcció, va transcendir en mala hora, i va arribar a oïdes de la prudent esposa del nostre benaurat, la qual, princesa sense trona però amb retrunyent tro, va posar el crit al cel i va xisclar: “A mi els meus! Me les pagarà aquest desgraciat!”, com si diguéssim un “A mi la guàrdia!”, sense anar més lluny i per exemple.
Arran de la petició de socors de la noia, es va celebrar un conciliàbul entre els membres més propers del seu cercle de fidels. Es van dir moltes coses, però la veu cantant la va portar un germà de sang de l’ultratjada, aguerrit pretorià de posat i costums, d’impasible el ademán: un personatge prou conegut a la cort, un mag amb mala baba, d’aquells que si li caus bé, pots trobar-te amb la carrossa d’or, però que si li caus malament… ja has begut oli.
(CONTINUARÀ) Pròximament en aquesta pantalla podreu llegir la segona part d’aquest emocionant conte, titulada: Venjança!
